Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Odón Elorza al Besòs

Tripijoc de drogues i comerç amb els pisos: La Mina crema i el barri Besòs vol solucions, respostes i la seva calma perduda

La perruqueria de la cantonada mostra dues dotzenes de fotos amb diferents combinacions de cranis rapats i crestes. Una és la de Beckham. Marca la pauta d'una estètica de barri, una estètica d'afirmació a la contra, de xandall i sabatilles, de rap i de flamenc. Però no hi ha res més tranquil que aquesta plaça deserta entre blocs. M'assec en un banc a mirar. El paisatge no és harmònic perquè un punt de desordre marca l'estructura: és una plaça irregular, els blocs són grisos, els baixos alternen parets cegues, persianes baixes i algun establiment, no comercial sinó d'expenedoria, o bar o celler. En una balconada una senyora neteja les persianes amb la bata prescriptiva, una bata de fer feines que no es veu en altres latituds urbanes. Als balcons, de tot: bombones, bicicletes, taules plegades, roba de tots colors. La zona de jocs infantils està buida, perquè és horari escolar, però tot està cuidat i l'ombra mostra densitat de branques sense tardor. Hi passa gent, poca, pacífica, abstreta. La plaça es diu 25 d'Octubre. Som a Sant Adrià i aquí hi va haver la intifada del barri Besòs.

Comento aquests fets amb dos veterans de l'Associació de Veïns, l'Eduardo i el Joaquín. El local és petit però suficient i mentre parlem van entrant i sortint veïns amb els seus encàrrecs, la qual cosa connota una integració magnífica amb el barri, com si fossin part d'un sistema d'irrigació perfectament emulsionat. Aquesta tarda —és dilluns— han convocat una “quedada” de veïns, que pensen repetir cada setmana. Hi ha problemes, una altra vegada. Repassem la història. El barri Besòs, barri de polígons, barri de places interiors dures en tots els aspectes, és veí de la Mina. Fa 25 anys els separaven uns descampats a l'espera de destinació, que els veïns volien per a equipaments. Però la planificació —ajuntaments llunyans— pretenia posar pisos. Aquest va ser el conflicte. Ells diuen que necessitaven el seu centre cívic, les seves coses, però també hi havia un rerefons de contestació radical a tenir allotjades aquí persones que haguessin vingut de la Mina. Hi ha solidaritats que no existeixen. No hi va haver pisos.

I resulta que ara gent marginal de la Mina ha entrat de sobte en pisos buits del barri, rebentant les portes, i han establert un doble tràfic: tripijoc de drogues —la Mina és avui l'epicentre del consum, i no tot el consum és local— i comerç amb els pisos. La justícia triga tres anys a treure'n l'ocupant i mentrestant es canvia el pany i es lloga a qui ho necessiti, que sempre hi ha algú.

Vaig a veure la zona on tot això està passant i la trobo en perfecta calma. Baixo caminant cap a la Mina, a buscar el tramvia. El Parc del Besòs continua tan buit com sempre, excepte un petit racó amb elements de gimnàstica, que aplega alguns jubilats. Tots els espais de planta baixa tenen reixes. Són pisos fets per la Generalitat, igual que el famós centre cívic, cosa que ens dóna un calendari de temps democràtics. També recordo que tota aquesta zona va ser objecte de càlculs especulatius més o menys municipals.

La realitat sempre supera les paraules, s'escapa. Fa deu dies, Odón Elorza, antic alcalde de Sant Sebastià, va venir a fer una conferència a la generosa seu d'RBA, com a part del llegat de Pasqual Maragall, que gestiona la fundació que porta el seu nom, amb el nostre alcalde assegut a la primera fila. Elorza va ser un alcalde intel·ligent, lligat precisament a Maragall i a l'esperit de renovació que Barcelona va liderar: ho va reconèixer tot just començar. Elorza va fer una conferència interessant que recordava altres temps, cosa sabuda: participació, igualtat, cohesió, sostenibilitat, fa temps que aquí es parla en aquests termes.Dir que no es pot dissenyar una plaça sense consultar-ho als veïns a dos passos de Glòries és una redundància. I tinc la sensació que el barri Besòs de Sant Adrià no hi cap en aquest esquema, que aquesta formulació li passa pel costat sense ni tan sols fregar-lo.

Ada Colau va tancar l'acte, brillant: teníem poder municipal i ciutadania, però ara tenim, va dir, un tercer factor, el mercat especulatiu. Estem colonitzats per aquests interessos, i només donant força a la ciutadania podem refer la democràcia. Que li diguin al gran Varufakis, que ens va visitar fa una setmana, entre pessimista i voluntariós. La Mina crema i el barri Besòs vol solucions, respostes i recuperar la calma perduda.

Patricia Gabancho és escriptora