Selecciona Edició
Connecta’t

Aznar diu que “Espanya hi va sortir guanyant” amb la guerra de l’Iraq

L'expresident espanyol és l'únic del Trio de les Açores que no fa autocrítica de la invasió

Blair, Bush i Aznar davant els mitjans de comunicació a la Cimera de les Açores.
Blair, Bush i Aznar davant els mitjans de comunicació a la Cimera de les Açores. REUTERS

Dels tres presidents del Trio de les Açores (el nord-americà George W. Bush, el britànic Tony Blair i l'espanyol José María Aznar), que va patrocinar la invasió de l'Iraq el 2003, només l'últim segueix justificant la guerra que va provocar un incendi, les flames del qual encara no s'han apagat. “En termes d'influència i de suport internacional als nostres objectius, Espanya va sortir-hi guanyant. I no només Espanya”, assegura Aznar en una carta al ministre d’Exteriors, José Manuel García-Margallo.

Bush ja va reconèixer en les seves memòries (publicades el 2010) i en successives declaracions públiques, la cadena errors que va envoltar la guerra de l'Iraq, començant per la inexistència de les presumptes armes de destrucció massiva. D’altra banda, Blair va admetre, fa només una setmana, que els que van patrocinar l'atac no van calcular les conseqüències de la seva decisió i va assumir, fins i tot, certa responsabilitat pel caos que regna la regió i que ha permès l'ascens de l’Estat Islàmic (EI).

L’expresident al·lega que “no es pot demanar ajuda a un amic [Bush] i negar-l'hi si te la reclama”

Margallo a Aznar: “El poble espanyol no va entendre ni se li va saber explicar la raó de la invasió”

En canvi, Aznar s'escuda que ell només va fer “el mateix que la majoria dels països europeus”, encara que la seva “visibilitat era més gran” perquè ocupava un lloc no permanent del Consell de Seguretat de l’ONU”. I al·lega que Espanya “no va participar en cap guerra” i que “cap soldat espanyol va ser a l'Iraq ni un sol dia sense la cobertura de les Nacions Unides”. Es refereix al fet que, quan les tropes espanyoles van arribar, l’ONU ja havia aprovat una resolució que atribuïa a les potències estrangeres la condició d'ocupants, i els imposava les obligacions corresponents, i al fet que el suport de Madrid a Washington va ser més polític, en contraposició amb el rebuig de París o Berlín, que militar.

Aznar eludeix les qüestions espinoses que van portar Bush o Blair a excusar-se i argumenta que, si va donar suport a la invasió de l'Iraq –que assimila a la de l'Afganistan, aquesta sí, legitimada per l’ONU– va ser “per convicció atlantista, perquè convenia estratègicament a Espanya i per un sentit elemental de reciprocitat política: no es pot demanar ajuda a un amic [Bush] i després, quan aquest mateix amic te la reclama, negar-l’hi”.

La carta d’Aznar, datada del 12 d'agost, figura en el llibre Todos los cielos conducen a España. Cartas desde un avión, de José Manuel García-Margallo (Editorial Planeta). El volum inclou 44 missives del ministre a responsables polítics, experts o diplomàtics, i les respostes corresponents, centrades en diferents aspectes de la política exterior espanyola. En la carta que dóna motiu a la rèplica d’Aznar, el ministre del PP admet sense embuts: “Ja saps que no comparteixo la decisió que va tenir el Govern de llavors [sobre l'Iraq]. El poble espanyol no la va entendre, ni se li va saber explicar el perquè d'aquella decisió”.

Piqué demana seducció i no només llei amb el repte català

L'exministre d'Afers Exteriors i conseller delegat actual d'OHL, Josep Piqué, fa una crida a treballar per aconseguir que els independentistes catalans siguin molt minoritaris, “i, d'això, se'n diu política”, afegeix en la seva carta a García-Maragallo, “i la política sol incloure altíssimes dosis de seducció, més enllà de la innegociable defensa de la llei”, conclou, en una crítica amagada a la política mantinguda fins ara per Rajoy.

La invasió de l'Iraq també l'aborda l'expresident José Luis Rodríguez Zapatero, a qui Margallo retreu en la seva missiva trencar el consens que havia presidit la política exterior espanyola amb la retirada de les tropes de l'Iraq, que qualifica d’“encertada i precipitada alhora”.

Zapatero rebutja aquella crítica i al·lega que el que va trencar el consens –no només el domèstic, sinó també el que hi havia amb la majoria dels països europeus, àrabs i iberoamericans– va ser la implicació d’Aznar en la invasió.

“La retirada de les tropes, a més del compliment d'un compromís electoral, va representar la fi d'aquell desacord”, reivindica Zapatero. Respecte a la relació amb els EUA, assegura que el distanciament amb l’Administració Bush, “més aparent que en la interlocució diària”, es va recuperar amb Obama.

El tercer expresident que es carteja amb Margallo, Felipe González, també al·ludeix a la “recomposició de les relacions amb els EUA” –la renegociació del conveni militar– com “el capítol més complicat” de la seva política exterior, ja que Washington no volia perdre els avantatges aconseguits a Franco. I rebat la “confusió àmpliament estesa” que l'ingrés a l’OTAN i el reconeixement d'Israel fossin contrapartides per l'adhesió a la Comunitat Europea.