Onze pobles de Catalunya tenen només un aturat
Es tracta de localitats que tenen entre 40 i 200 habitants
La desocupació a Capafonts (Baix Camp) es va reduir a la meitat el mes de juny passat. Va caure de dos a un. En aquesta localitat de 115 habitants censats –però amb uns 40 residents de facto, segons l'Ajuntament– tots saben que es tracta de Sergi Balañà, el fill dels carnissers. Viu a l'entrada de la població muntanyenca, a la qual s'accedeix a través d'un curt camí que comença amb una estelada i acaba en una de les 53 fonts d'aigua que li donen nom. Capafonts està entre els 11 dels 948 municipis de Catalunya les llistes de l'atur dels quals el passat mes de setembre van registrar un sol nom.
Són localitats amb entre 40 i 200 pobladors i que juntes no en sumen més de 1.300. Molts d'ells, d'edat avançada. Allà, els efectes de la crisi s'han notat més per la congelació de les pensions que per la caiguda de l'ocupació. Cinc es troben a la província de Barcelona: Granera (Moianès), Sant Agustí de Lluçanès (Osona), Fígols, Castell de l'Areny i Capolat (Berguedà). Tres, a Girona: Ultramort (Baix Empordà), Setcases i Pardines (Ripollès). Dos, se situen a les muntanyes de Tarragona: Capafonts i Vallclara (Conca de Barberà). I un, a Sant Esteve de la Sarga (Pallars Jussà).
La fleca, un museu per a escoles
Quan el forner de Capafonts es va jubilar, el 1985, ningú li va voler prendre el relleu. La indústria i l'hostaleria resultaven més atractives per als joves que passar els dies en un semisoterrani medieval amb un forn de llenya i una antiga màquina de pastar, de ferro i corretges de pell. Així va ser com la fleca que va assortir al poble des del segle XIII va acabar convertida en un museu que periòdicament visiten les escoles.
“Per a un aturat en un poble petit és més fàcil subsistir que per a un a Barcelona”, admet Balañà, de 36 anys, amb accent obert “perquè es noti que és català” i un tràmit pendent per canviar la ñ per la grafia ny en el seu cognom. Està a l'atur des de maig, quan va acabar un pla ocupacional de la Diputació de Tarragona que havia iniciat al novembre. I abans d'això, va estar un any i mig cobrant la prestació per desocupació. “A les ciutats pot ser que hi hagi més ofertes de feina, però si no tens formació, et quedes enrere. Aquí és més fàcil buscar-te la vida”, assegura.
Veure passar la vida
A diferència de molts aturats a Barcelona, a Balañà no li amoïna no trobar feina. Busca amb calma “qualsevol cosa que impliqui estar a la muntanya”. No vol tornar a una fàbrica, com aquella en què va passar set anys de la seva joventut “veient passar” la seva vida. “Feia moltes hores, caps de setmana, menjava amb carmanyola assegut al cotxe… M'agradava la feina però em faltava això”, diu mentre obre els braços per assenyalar les muntanyes. “Ara tinc clar que, on treballi, haig d'estar a gust i sentir-me realitzat”, conclou.
Passa els dies a cavall entre el seu poble i Pira (Conca de Barberà), on viu durant la setmana amb la seva dona i les seves dues nenes en una casa que van comprar quan tots dos tenien feina per la zona. Ha estat cambrer, carter, fresador i el que més li va agradar: operari de manteniment forestal. Ara, ella treballa mitja jornada i ell cobra el subsidi de 426 euros al mes, que complementa amb la venda d'avellanes, bolets i castanyes que recull de les seves terres i de les d'alguns veïns grans.
“És difícil trobar feina aquí perquè és mínim. Fa poc se'n van anar del poble dues parelles que no tenien res estable. Només el bar agafa gent, però en moments puntuals”, comenta. Encara que afegeix que no s'ha arribat a trobar en una situació desesperada arran de l'atur: “Però és veritat que això depèn de la personalitat. Tinc amics que no estan disposats a recollir avellanes. Per exemple, jo sóc l'únic que recol·lecta castanyes perquè estan en una zona més complicada d'accedir i els altres no ho volen”.
A l'altre costat del cim de la muntanya, Tomàs Balañà, un veí de 80 anys, explica que la localitat és “un poble dormitori” per als joves. “Aquí el que hi ha són alguns autònoms”, afegeix al seu pas per la seu de l'Ajuntament. A dins, una funcionària resumeix la situació en dues frases: “No és que a Capafonts no hagi aturats perquè tots estan ocupats. El que passa és que no hi ha gent precisament perquè no hi ha ocupació”.
Els qui treballen al poble es reparteixen entre la casa rural, l'alberg, l'hotel, la casa de colònies, el bar, la botiga ecològica i la carnisseria. A més d'un formatger, un parell de paletes i un veí amb una excavadora. “I si et dic que en són 20, ja és molt”, assegura Teresa Pérez, la responsable de turisme del Consistori.
