Selecciona Edició
Connecta’t

La correcció de textos, ofici de modernitat

La persecució de les faltes sempre ha rebut una consideració marginal

Erasme de Rotterdam, escriptor, humanista i contumaç corrector.
Erasme de Rotterdam, escriptor, humanista i contumaç corrector.

Els correctors de textos hem estat una mica pesats aquests dies. Dimarts passat, 27 d’octubre, es va celebrar el Dia del Corrector, instaurat en la data del naixement d’Erasme de Rotterdam (1467-1536), escriptor, humanista i contumaç corrector, per provar de dignificar, ni que sigui per un dia, la nostra professió. Davant l’omnipotència de la imatge, continua essent vigent la necessitat de garantir una mínima higiene gràfica, atès que també la pulcritud en el missatge escrit diu molt de nosaltres. Ja pots idear la millor de les campanyes publicitàries, que res pot atorgar més descrèdit que una estupenda falta d’ortografia en l’eslògan central.

Convé dignificar la professió perquè sembla que els correctors som enemics de la filologia. No se’ns perdona que la modernitat, amb la qual vam néixer, infantés una professió que feia baixar l’imperi de la lletra als tallers manuals i servia per democratitzar l’accés al coneixement. Amb anterioritat a la impremta els llibres es copiaven a mà, amb els errors lògics comesos pel copista, els quals es perpetuaven en còpies successives, i fins i tot una disciplina de la filologia medieval, la crítica textual i paleogràfica, rastreja entre aquests errors la manera de determinar quins manuscrits es van reproduir abans que d’altres. Però amb la impremta tot canvia, l’error humà deixa de tenir una disculpa i la persecució de la pífia prèvia al tiratge de milers de còpies passa a ser una necessitat i una obligació. M’imagino Gutenberg renegant davant d’una errata en les proves de la seva Bíblia.

Potser aquest origen tècnic, d’operari embrutit de tinta, va relegar durant molt temps la correcció a un lloc marginal en el món de les lletres, en tant que era vista com una tasca gregària del procés d’impressió, desenvolupada pels mateixos componedors. Una vella llufa que encara ara actua com una rèmora en la consideració del métier dins els àmbits filològics, que la veuen com una mena de formació professional (com aquell que diu “si fas filologia sempre et pots dedicar a corregir textos”), fins al punt que en moltes facultats del ram et pots acabar llicenciant sense saber què és el deleàtur ni haver vist unes galerades.

Aquesta visió de la correcció té testimonis ben jocosos, com aquell del diccionari d’Enciclopèdia Catalana, que a l’entrada estrall no s’està de recordar-se de nosaltres: “El corrector va fer en l’obra un gran estrall”. Amb amics així no és estrany que el desprestigi secular acabés generant una mena d’autoodi, d’acomplexament en la pròpia consideració com a professionals. Especialment a Catalunya —suposo que pel paper transcendent que projectem en la llengua—, els mateixos interessats hem maldat per ser vistos com lingüistes, assessors lingüístics o editors, i no em sorprendria trobar-me la presumptuosa fórmula coach lingüístic. Són al capdavall intents maldestres de dissimular l’estigma que pesa sobre el censor mestretites, el corruptor, el policia de la llengua, quan el que fem no és sinó corregir els errors dels altres, i per tant som això, correctors. I dies com el Dia del Corrector permeten reivindicar-ho amb un cert orgull.

Picar pedra amb la llengua, però, també aporta coneixement. Si són certes les tesis de K. Anders Ericsson, que quantifica en 10.000 les hores necessàries perquè algú arribi a ser expert en alguna cosa, per força el corrector, a base de batallar amb les paraules i rebuscar entre fonts de consulta, acaba adquirint una experiència ben rotunda. El corrector postmodern, digital i multimèdia, és també un lingüista talentós. No és casualitat que, avui dia, calgui trobar el millor debat sobre normativa i ús de la llengua, precisament, al voltant del món de la correcció —en bàndols enfrontats, això sí—, amb lingüistes notoris que són o han estat hereus de Gutenberg i Erasme.

MÉS INFORMACIÓ