Selecciona Edició
Connecta’t

La classe mitjana perd pes a Barcelona i l’àrea metropolitana

Les rendes mitjanes han caigut un 14,2% a la capital entre el 2007 i el 2013 i les baixes han augmentat del 21,7% del total al 41,8%

Un centre de Càritas al centre de Barcelona.
Un centre de Càritas al centre de Barcelona.

Les entitats i els professionals de l'atenció social que treballen per pal·liar els estralls de la crisi fa temps que avisen: la classe mitjana també ha rebut un cop dur a Barcelona i la seva àrea metropolitana (AMB). L'Informe econòmic de conjuntura de la ciutat de Barcelona ho confirma: el pes de les rendes mitjanes ha caigut un 14,2% a la ciutat. El 2007 representaven més de la meitat dels veïns de Barcelona (un 58,5%) i el 2013 el percentatge es va desplomar fins al 44,3%. Mentrestant, les rendes baixes han saltat del 21,7% del total al 41,8%. No és un tema només de rendes. El sociòleg Sebastià Sarasa lidera l'estudi La segregació espacial de la pobresa a Catalunya i explica com l'estructura ocupacional a la gran Barcelona també s'ha polaritzat.

L’atur i la reducció de salaris expliquen la polarització de rendes

El 1985, el 40% dels empleats eren petits empresaris, autònoms, administratius i empresaris qualificats. El 2011 només arribaven al 20%. “La proporció de pobres que tenen estudis superiors ha passat del 4,3% al 18,4% en un augment continuat des del 1990. A partir de l'any 2000 disminueix l'associació entre estudis superiors i ingressos elevats”, conclou Sarasa.

Noves necessitats difícils d’abordar

L'empobriment de la classe mitjana és un fenomen complicat d'abordar pels serveis públics i assistencials, pensats per atendre pobres, sovint estigmatitzats, i als quals no sempre arriba aquesta nova franja de la població que necessita ajuda.

“A diferència del perfil de la pobresa estructural, conegut, el de la nova no acabem de dibuixar-lo. Moltes vegades no tens resposta a les seves necessitats”, confessa Teresa Crespo, presidenta d'Entitats Catalanes d'Acció Social. “És necessari un replantejament del sistema de protecció social. Els col·lectius que anomenàvem vulnerables ho continuen sent, però anem de camí a una societat vulnerable”, afegeix Oriol Illa, president de la Taula del Tercer Sector. Un exemple, la Fundació Futur: distribueix aliments per a menjadors socials i “ara ofereixen racions en dosis úniques i els reparteixen fora d'hora als menjadors de Sarrià per a un perfil diferent”.

Illa sosté que molts d'aquests nous pobres no creuen que tinguin dret a accedir als Serveis Socials, quan haurien de fer-ho amb normalitat. És bàsic evitar que caiguin en una depressió o en problemes relacionals. “El seu principal problema és que no tenen feina però no els pots oferir formació, ja estan ben formats. Però és important que se sentin útils. Això ens exigeix més acompanyament i dissenyar un sistema de treball comunitari que en molts casos pot derivar en algun tipus d'ocupació remunerada”, explica.

Des de Càritas, la seva responsable de programes i serveis, Mercè Darnell, veu amb preocupació que arribin als sistemes d'ajuda molt tard, quan per exemple els deutes hipotecaris ja són molt difícils de gestionar. Es tracta de famílies amb despeses fixes molt altes i molt difícils de reduir. I que a diferència d'altres crisis, en molts casos arrossega grans deutes vinculats a l'habitatge.

Els informes aprofundeixen en la creixent bretxa social en una ciutat on els set barris més rics gairebé tripliquen la renda familiar disponible dels 19 més pobres. L'Agència de Salut Pública ha traduït la bretxa econòmica a les condicions de vida dels veïns i constata que l'esperança de vida entre barris pot variar de fins a 11 anys.

Xifres que posades sobre un mapa dels 73 barris marquen clares línies entre la ciutat pobra i la resta. Com quan es trasllada l'atur de llarga durada (el registrat, que en la mitjana de la ciutat és del 10,2%) sobre un mapa: el resultat és una taca vermella que talla la ciutat en dos. Excepte al Poblenou i la Vila Olímpica, als districtes d'Horta-Guinardó, Nou Barris, Sant Andreu i Sant Martí els veïns que fa més d'un any que busquen feina superen el 44% del total.

El professor d'Economia Aplicada de la UAB Albert Recio assenyala tres factors per explicar la polarització de les rendes: l'atur, la reducció de salaris de l'ocupació que es crea i un sistema públic insuficient per afrontar el tsunami. L'impacte és clar: una major necessitat de suport per part dels serveis públics. La solució que apunta l'economista, que també és vicepresident de la FAVB, no és senzilla: “Un canvi brutal en les polítiques macro i de la reforma laboral, que ha generat més pobresa”.

Recio apunta, amb tot, que a Barcelona “la bretxa ha existit sempre", cosa que Sarasa també posa en dimensió metropolitana. La ràtio d'aturats de llarga durada a l'AMB va pujar del 4,6% al 14,4% entre el 2000 i el 2011; no obstant això, entre el 2000 i el 2006, quan es creava ocupació, l'augment d'aquests aturats va ser d'un punt i mig. “Hi ha una tendència de fons excloent al mercat laboral que opera a l'àrea metropolitana amb repetida independència del cicle econòmic”, afirma el sociòleg.

La bretxa ha existit sempre”, afirmen Recio i Sarasa

“El mite d'una ciutat integrada és fals, sempre hi ha hagut grans desigualtats”, afirma Recio i afegeix que cal analitzar el fenomen a nivell d'àrea metropolitana, “perquè Barcelona exporta atur, el d'habitants d'altres ciutats que treballaven aquí; i té treballadors que viuen en altres ciutats”. En qualsevol cas, quan s'amplia l'escala “el model de centre ric i perifèria pobra es replica”, insisteix, i recorda que fa anys les enquestes metropolitanes analitzaven les xifres en tres corones (Barcelona, primera corona i segona) i ja mostraven que les rendes més baixes es concentren a la del mig: “Amb l'agreujant que Nou Barris pot aconseguir recursos de Barcelona, però a Santa Coloma la capacitat dels serveis propis és més limitada”.

Des del seminari d'economia crítica Taifa, Elena Idoeta observa que davant del descens de rendes mitjanes “s'accelera l'estratègia de buscar les altes per part dels negocis, que apunten al sector turístic o dels negocis, cosa que repercuteix en les classes populars perquè encareix els serveis”. Idoeta creu que les xifres sobre les rendes mitjanes “demostren que un segment que s'identificava com a gent que podia conquistar certes millores es converteix en igual de vulnerable”.