Selecciona Edició
Connecta’t

Escolteu en exclusiva 20 cançons del nou disc de Bob Dylan

El músic rescata a 'The cutting edge 1965-1966' l'arxiu de la seva etapa més influent

Escolteu en exclusiva 20 cançons del nou disc de Bob Dylan

Sabem que Bob Dylan no saluda en els seus concerts, que no vol pantalles que mostrin el seu rostre en ple directe i que intenta, en la mesura de les seves possibilitats, que no el gravin ni li facin fotos durant les actuacions. Sabem que no coneix la paraula protocol i que si el conviden amb tot d'afalacs a asseure's, pot ser l'únic de la sala que acabi dret, fent passets nerviosos amb el seu característic somriure murri, abans de marxar per la porta de darrere a mitja cerimònia. Sabem tot això i, malgrat tot, no hi ha cap artista que actualment es preocupi tant per la música (la seva i, al cap i a la fi, la nostra) i per donar-se a conèixer tan obertament. Perquè l'esquerp, boig, ingovernable, vagabund Bob Dylan és també el músic que més permet que es coneguin tots els detalls de la seva obra.

L'últim exemple és el seu últim disc, The cutting edge 1965-1966: The bootleg series vol. 12 (Columbia/Sony), el nou volum de la seva sèrie de recuperació del fantàstic arxiu sonor que comprèn totes les èpoques de la seva carrera. El disc surt a la venda el proper 6 de novembre, però EL PAÍS us ofereix en exclusiva des d'avui i fins al dia 6 de novembre la possibilitat d'escoltar en temps real 20 de les cançons del disc.

The cutting edge 1965-1966 reuneix per primera vegada cançons inèdites de Dylan, preses falses d'estudi, assajos o versions alternatives. Aquest bootleg sortirà publicat en tres formats: un CD doble (també disponible en triple vinil), una caixa deluxe de sis discos i una edició per a col·leccionistes amb 18 CD que inclou les 16 preses diferents de Like a rolling stone, nou singles originals en mono 45 r.p.m. i enregistraments rars realitzats en habitacions de l'Hotel Savoy de Londres (4 de maig del 1965), el North British Station Hotel de Glasgow (13 de maig del 1966) i un hotel de Denver, Colorado (12 de març del 1966), a més de fotografies i una tira de cel·luloide de la pel·lícula original de Don't look back.

Aquest nou capítol sonor del músic de Minnesota se centra en les sessions d'estudi que van il·luminar tres discos essencials: Bringing it all back home, Highway 61 revisited i Blonde on blonde, la trilogia gravada en només 14 mesos entre el 1965 i el 1966 que el va consagrar com un compositor d'una originalitat sense precedents, alhora que va impactar de forma significativa en el curs de la música i cultura populars, la qual cosa el va convertir en un referent en l'edat daurada del rock dels seixanta.

The cutting edge 1965-1966 permet als oients conèixer encara més l'anatomia de Bob Dylan. Tot i que és cert que aquesta recuperació d'arxiu sonor és una jugada també comercial amb la qual es pot fer caixa recorrent a material passat, no és menys cert que el músic facilita extreure fins al més mínim detall del que envolta un procés de creació tan fascinant com el seu. Com explicava Diego A. Manrique recentment, aquest famós hat-trick es va compondre amb mètodes que no tenen res a veure amb els actuals, gravant en directe les cançons, envoltat de músics, i de vegades gairebé sense assajar-les. El guitarrista Kenny Rankin, que va participar a Bringing it all back home, va reconèixer: “No hi havia instruccions. Ell començava a tocar i era millor que estiguessis preparat”.

En aquest sentit, impressiona la intuïció de Dylan a l'estudi de gravació. Reconegut com el gran bard del folk, el músic resulta ser un hiperactiu de vint-i-pocs anys que, coneixent amb pèls i senyals el candor del millor folk, deixa sortir la musa amb un fervor inaudit. És una força creativa que s'amara de tot. El poeta beatnik, que componia inspirat per les notícies dels diaris o les novel·les o pel·lícules que devorava, és també un malalt musical. D'aquesta manera, treu cap enfora tot el seu amor adolescent per Elvis Presley o Buddy Holly en aquest ús de la guitarra rítmica, i evidencia la influència de Little Richard o Jerry Lee Lewis en la impressionant introducció del piano en la seva obra.

Escolteu en exclusiva 20 cançons del nou disc de Bob Dylan

Les improvisacions verbals reflecteixen la seva sorprenent capacitat de cronista popular. La caixa recull una presa de Tombstone blues, que no va incloure en una de les tornades aquell vers d'“I’m in trouble (tinc problemes)”, deixant-lo amb la frase “I’m in the kitchen (sóc a la cuina)”. Però, finalment, Dylan el va incloure en la gravació del disc, fent que Tombstone blues, enmig d'aquell èxtasi elèctric i fantasmagòric, guanyés com a catalitzador emocional del seu temps.

The cutting edge 1965-1966 ens mostra que els errors són també interessants i ofereix una gran panoràmica de la paleta experimental de Dylan sobre cançons de gran magnitud, com Love minus zero, Just like Tom Thumb’s blues, Desolation row o Mr. Tambourine Man. Aquests i altres temes van patir variacions. De la mateixa manera, també es pot sentir el costat acústic de temes com Outlaw blues, Bob Dylan’s 115th dream o On the road again. Precisament, hi ha una presa d'On the road again en la qual Dylan lidera la banda en efervescència rock i el productor Tom Wilson demana que pari i exclama: “El temps és massa ràpid per espreme'l en paraules, Bobby!”. Però el músic sap el que busca i etziba: “Ei, tio. Ho farem així!”.

I així ho van fer. I el que va venir després ja ho sabem, però ara també podem saber com va ser aquell laboratori musical d'una influència immensa. Perquè, per exemple, potser, sense els sis ambiciosos minuts de Like a rolling stone no haurien arribat a les ràdios altres composicions que van trencar el mètode de single de tres minuts com Hey Jude, dels Beatles; The boxer, de Simon & Garfunkel; Layla, d'Eric Clapton, o Stairway to heaven, de Led Zeppelin, per citar-ne alguns exemples. I una cosa encara més important: com es podia canviar el concepte de la música popular tal com es coneixia llavors.

MÉS INFORMACIÓ