_
_
_
_
_
provocacions

Incògnites

“El deteriorament lingüístic que observem és un senyal inequívoc que l’ensenyament de la llengua nativa hauria de ser diferent”

Durant els mesos vinents, ens esperen canvis polítics molt difícils de predir; no sabem si Artur Mas es veurà obligat a abandonar la política com a conseqüència de la corrupció del seu partit. No sabem si a Catalunya hi haurà d’haver noves eleccions; si és així, no sabem si els resultats que hem tingut es repetiran o no; no sabem si ERC es presentarà sola o mal acompanyada. No sabem si Mariano Rajoy guanyarà les eleccions generals i, tot i que és probable que les guanyi, no sabem ni quins pactes podrà fer ni si ell serà el president del govern.

Passi què passi, em pregunto com s’acabarà legislant l’ensenyament i l’ús del català. Sigui quin sigui el sistema que els guanyadors adoptin, no podem dir quin serà el millor, perquè no és el sistema el que compta sinó la manera com s’aplica. No podem dir, per exemple, que la proposta de Ciutadans, el trilingüisme, sigui millor o pitjor que la immersió lingüística. L’eficàcia depèn de si el sistema es realitza d’una manera racional o no. En la situació actual, a qualsevol país, quan l’embat de les imatges, els jocs, els mòbils, etc., és tan potent fins al punt de dominar els alumnes de qualsevol nivell, tampoc no podem assegurar que l’aprenentatge d’una sola llengua, o de dues, o de tres, s’hagi de continuar fent igual com s’ha fet sempre.

És obvi que, sobretot aquí a Catalunya, el deteriorament lingüístic (sintàctic, lexical i sobretot prosòdic, que és el menys visible) que podem observar des dels discursos dels polítics fins al llenguatge de la gent del carrer, passant pel dels mitjans, és un senyal inequívoc que l’ensenyament de la llengua nativa s’hauria de fer d’una altra manera, que segur que requeriria més inversions econòmiques en l’educació, en lloc de retallades. I si l’ensenyament ha de ser bilingüe, aleshores els mitjans s’han d’incrementar molt més, sobretot en aquelles comunitats que tenen llengua pròpia.

A part de no saber, temo el que el futur pot deparar a la llengua. Temo, per exemple, que alguns grups continuïn utilitzant-la políticament per separar i no per unir els ciutadans de Catalunya. Temo l’antipatia irracional que no pocs catalans senten per la llengua castellana (i viceversa). Temo que encara hi ha gent que no veu que les llengües, totes, són instruments nobles, que sobretot constitueixen el material de la literatura i que, per tant, des del govern de Madrid, s’han de respectar també totes les d’Espanya i ajudar sobretot les que mostren el perill d’un deteriorament que, si no anem amb compte, serà irreversible.

Al meu article del mes vinent, especificaré els errors de la política lingüística inaugurada per Jordi Pujol, seguida (si no agreujada) pel govern tripartit i pel que ha vingut al darrere, liderat per Mas, al qual —ho estem veient— li ha interessat molt més el finançament del seu partit que no pas el futur de la llengua i la cultura catalanes.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_