Selecciona Edició
Connecta’t
MARGINALIA

Julien Green: entre la mística i el pecat

‘Moira’, ara traduïda, parla de la lluita entre la infància santa i l’adultesa marcada pel crim original

Allò que va interessar tota la vida Julien Green va ser la innocència de la infància.
Allò que va interessar tota la vida Julien Green va ser la innocència de la infància.

Charles Moeller, teòleg i crític literari belga (1912-1986), va escriure un llibre en diversos volums, Literatura del siglo XX y cristianismo, molt llegit a Catalunya a causa de les pròpies arrels cristianes del nostre país —avui relativament desdibuixades, més pròximes a la fe judaica, que espera eternament la salvació i l’alliberament de les ànimes—, i també pel fet que va ser editat íntegrament, a mesura que apareixien els originals en llengua francesa, a l’editorial Gredos. En aquesta sèrie de sis volums, Moeller va realitzar el miracle de convertir al cristianisme escriptors i escriptores que no havien estat mai cristians, com ara Kafka, en una operació de colonialisme religiós òbviament posada en dubte per tota la crítica dels nostres dies. No és que sigui un llibre detestable, ni molt menys, però és una barreja de catequesi i crítica literària: si un és capaç de separar una cosa de l’altra, llavors el llibre resulta interessant i tot. Aquesta exageració de Moeller, tanmateix, no ho és gens quan el sacerdot parla d’autors que han escrit novel·les, o han deixat uns diaris, en què resulta manifesta la seva adscripció al pensament i la psicologia del cristianisme. És el cas, per exemple, de Bernanos, Unamuno o Charles Péguy: són autors declaradament cristians, amb una obra clarament vinculada al seu credo. I, quasi per damunt d’aquests, en el sentit de la seva oscil·lació entre el paganisme i el cristianisme, és el cas de Julien Green (1900-1998), de qui parlem avui.

Hem rellegit les paraules del belga arran de la publicació, en castellà, de la novel·la de Green, Moira (traducció i notes de Pablo Moíño Sánchez, Madrid, Automática Editorial, 2015), i, posant-les al costat de la novel·la mateixa, no podem sinó estar d’acord amb Moeller pel que fa a allò substancial d’aquest llibre de Green, i de la major part de la seva obra. En efecte, Green va ser fill d’una família presbiteriana, és a dir, tirant al puritanisme calvinista, que va viure quasi tota la vida a París i va escriure gairebé tota la seva obra en francès. Va ser educat en el més estricte antisensualisme, i no va conèixer l’experiència del sexe (de caràcter homosexual) fins als vint anys. Llegim al seu Journal: “En aquell temps[A PARÍS], quan jo tenia vint anys i un rabiós desig d’instruir-me, la idea del plaer ni tan sols podia imaginar-la. Tenia una tal ignorància de les coses de la carn, que una monja [l’original diu “mongeta”] m’hauria pogut donar lliçons. Era una cosa que no m’interessava gens ni mica; m’afigurava, per exemple, que els homes i les dones només tenien relacions un cop l’any... Aquesta ignorància perllongada em sembla nefasta en molts aspectes; es paga gairebé sempre, més endavant, a un preu extremament alt”.

En realitat, allò que va interessar tota la vida Green va ser la innocència de la infància: “Sempre he somiat en una vida en què la sexualitat hi seria absent; no per efecte d’una disciplina ascètica, sinó per la naturalesa mateixa d’aquesta existència ideal. Però, ¿no és el mateix, això, que somiar en la felicitat de la infància?”. Per això va poder dir, en un altre context, que admirava igualment la pulquèrrima santedat i la luxúria desenfrenada, perquè sabia per ell mateix, i encara va saber-ho més quan va llegir els textos escassos dels eremites i anacoretes dels primers temps del cristianisme, que la santedat s’alçava en una lluita permanent contra la seducció de la luxúria. (Vegeu com ho va entendre Luis Buñuel a la seva pel·lícula Simó del desert.)

Green es féu catòlic cap als setze anys, va perdre la fe al cap d’un quant temps, després abraçà el budisme, i al capdavall va tornar, el 1939, més fervorós però més angoixat que mai, al cristianisme. Fou gràcies a l’obra poètica de George Herbert, que havia escrit a l’inici del XVII: “Mentre jo tronava, més ferotge i amb ira, / en cada una de les meves paraules, / em va semblar sentir una veu que deia: ‘Fill’; / I vaig respondre: ‘Senyor’”.

Moira, de Green, parla d’aquesta contradicció: Adam va ser creat adult, però amb una innocència infantil que va durar molt poc: tota existència humana és, des de llavors, una lluita entre la sensualitat visible i la invisible divinitat, entre santedat i pecat, entre infància santa i l’adultesa marcada per un crim original. Joseph Day, el protagonista, viurà la vida sexual des d’aquesta dualitat; i la consagració del sexe el portarà, pel que sembla inevitablement, a la maldat, en una escena digna de Shakespeare, al final del llibre. Allà on viu el dilema moral, allà sembla que viu encara l’antiga, gran literatura.