Selecciona Edició
Connecta’t
Poti-poti

I ara, què?

La declaració de desobediència que prepara l’independentisme al Parlament es veu amb preocupació des de molts mitjans

Rull, Romeva i Rovira, a la roda de premsa al Parlament.
Rull, Romeva i Rovira, a la roda de premsa al Parlament.

La declaració de Junts pel Sí i la CUP presentada aquest dimarts i que volen aprovar al Parlament, abans fins i tot que es constitueixi el Govern, i on es marca el camí cap a un Estat català en forma de república ignorant les lleis espanyoles, i els escorcolls a residències de la família Pujol emplenen els diaris d’avui.

La Vanguardia titula en portada: “Els sobiranistes acorden iniciar la ruptura amb Espanya”. En un destacat expliquen que hi ha diferències en el Govern sobre la declaració de desobediència. Segons la crònica d'Isabel García Pagan, el que s’hagi fet sense garanties sobre la investidura de Mas desperta recels al Consell Executiu. “Mas es va mostrar comprensiu amb els comentaris, però va donar per fet que afrontar el nou escenari era l’única manera de mantenir viva la negociació amb la CUP”. Màrius Carol i Antoni Puigverd, als seus articles, acudeixen als contes d’Augusto Monterroso. Carol afirma que situar els ciutadans en la tessitura de triar dues legitimitats pot resultar un malson. I els malsons “no sempre tenen bon despertar”. Per Puigverd, el nacionalisme català d’aquests dies “és com la mosca que somniava ser àliga”. El nacionalisme català “està atrapat entre l’espasa dels dolços excrements de la corrupció i la paret de l’alta muntanya de la independència”. Enric Juliana escriu que es planteja la ruptura sense saber si hi haurà president o presidenta. “Som davant d’una situació vertaderament insòlita a les democràcies europees. Fuga cap endavant a tota castanya”. I pregunta als independentistes: “Què penseu fer després de la declaració?”. I al Govern espanyol: “Què penseu fer després de l’article 155?”. L’editorial afirma “que les coses no s’estan fent bé” i no només per l’anunciada desobediència legal sinó perquè es prescindeix de l’ampli consens social que demanen aquesta mena d’iniciatives. “Propostes com les d’ahir anuncien dies de confrontació. Les parts no han fet bé les coses i podem acabar pagant tots per això”. Oriol Pi de Cabanyes al seu article demana salvar la paraula enraonar, que vol dir moltes més coses que parlar.

El Periódico, a l'editorial (“Cada vegada pitjor”), veu una CUP que ha imposat la seva litúrgia a CDC. El diari recorda que la CUP va reconèixer la nit electoral que els resultats no donaven una majoria per a la declaració unilateral d’independència i ara empeny Junts pel Sí (“disposada a qualsevol cosa per fer president Artur Mas”) a “iniciar la desobediència legal a terminis”. L’editorial acabava dient que encara “som a temps de no traduir les paraules del paper a fets dels quals tots ens hàgim de penedir”. Al seu article, el director del diari, Enric Hernàndez, subratlla que la CUP ha aconseguit precipitar els actes de desobediència a l’Estat abans fins i tot d’elegir president. Si la sessió plenària es convoca, el Constitucional estaria autoritzat a processar i inhabilitar els integrants de la Mesa. “El nou 6 d’octubre, que potser caurà en 6 de novembre, deixarà profundes ferides. [...] Mas hauria de preguntar-se quanta tensió és capaç de suportar la societat catalana sense que les seves costures s'acabin trencant”.

El director de l’Ara, Carles Capdevila, escriu que ningú pot evitar que dos milions de persones mobilitzades i una majoria parlamentària avancin de forma decidida. “Que el procés sigui irreversible no vol dir que sigui previsible ni que acabi com esperen els seus impulsors”. A l’editorial, el diari reflexiona sobre el xoc institucional que anuncien les posicions d’ahir del Parlament i del Govern espanyol. “Si no es vol entrar en una dinàmica perjudicial per a tothom, forma part de l’interès mutu minimitzar-ne els efectes: evitar el col·lapse institucional, evitar les turbulències econòmiques i evitar l’afebliment de la cohesió social”. Després d’afirmar que ni Catalunya ni Espanya s’ho poden permetre, ni Europa ni els actors econòmics volen un escenari d’inestabilitat [...], recorda que la necessitat del bloc guanyador del 27-S de fer avançar el procés no pot oblidar que té un aval democràtic importantíssim (48% dels vots) “però tanmateix no tan majoritari som seria desitjable”. I acaba: “Segur que els que forcin un xoc massa dur seran percebuts com a responsables dels efectes indesitjables. També a Espanya és l’hora de la política. Estarà a l’altura la democràcia espanyola?”.

El Punt Avui, que titula en portada “Tot en marxa”, es fa menys preguntes. A l’editorial assegura que “el full de ruta avança amb la complexitat natural d'un procés d'alliberament nacional d'aquestes dimensions. És l'hora de la política en majúscules, de la gosadia estratègica i de la confiança en les pròpies forces”. Al mateix diari, Vicent Sanchís creu que el document presentat ahir “és el paper institucional més transgressor i transcendent que s'ha redactat a Catalunya des de la guerra dels Segadors. El forense més fred, el qui es practicaria la pròpia autòpsia, en donaria fe”. Per la seva banda, Gabriel Rufian escriu que “aquest Parlament ha vist pronunciar allò que no t'atrevies gairebé a pronunciar fa dècades, allò que fa uns anys semblava impossible, allò que fa pocs mesos era tan lluny. Avui ja és aquí. Continuem honrant la seva història i continuem fent història”.

I ara, què?

La Razón qualifica el document de cop inadmissible a la democràcia i escriu a l’editorial que “som davant d’un repte que ha s’ha d’afrontar no des de posicions ambigües i tacticistes, sinó des del principi de defensa de la nostra democràcia”· Abel Hernández, al mateix diari, creu que “només un cop de puny sobre la taula i un “fins aquí hem arribat” podria reconciliar amb el Partit Popular una part del seu electorat”. Per Hernández, Pedro Sánchez no té prou grandesa i sentit d’Estat per posar-se a disposició del Govern constitucional.

L'Abc hi veu un exemple de subordinació de Junts pel Sí als postulats de la CUP, obertament antisistema. “Davant d’questa provocació, agafa tot el seu sentit la recent reforma de la llei del TC per fer executar les seves pròpies resolucions i inhabilitar els que desacaten qualsevol sentència”. Per Jesús Lillo, la desobediència és el camí per on Convergència i l’honorable clan Pujol esquiven la llei que, territorialment, els estorba tant. “Els nens Pujol, Artur Mas, els seus tresorers, el gerent del Palau, els Sumarroca i els exdirectius del Barça han estat sempre molt junts pel sí. La seva defensa i els seus papers, al marge dels que ahir va empaquetar l’UDEF, se’ls emporten ara al Parlament”. Per la seva banda, David Gistau veu una burgesia catalana espantada, “horroritzada de la seva pròpia obra,” i no exclou que acabi per implorar l’entrada per la Diagonal dels carros de combat que, en temps més assossegats, constitueixen l’atrezzo folklòric del seu fatalisme. Ignacio Camacho, també a l’Abc, creu que l’Estat, que ha arribat tantes vegades tard a Catalunya, cometria ara un error si compareix abans d’hora. “Paciència”, escriu. “Per irritant que resulti la fanfarroneria sobiranista aquest és un moment de temprança més que d’aldarull. Pols fred, vista llarga i pas curt”.

El Mundo afirma que la declaració és un xantatge que el Codi Penal tipifica com a sedició i que tanca les portes a qualsevol mena de diàleg. Tot indica, reflexiona, que la CUP ha imposat les seves condicions. Davant d’això demana “una resposta unida per fer front al repte sobiranista”. Per al catedràtic de Dret Constitucional Jorge de Esteban, Rajoy hauria d’haver dit ahir que si el Parlament aprova el document aplicarà l’article 155. “Qualsevol país democràtic no hauria permès que s’arribés a aquest nivell”. L’article acaba admetent una cosa molt clara “i que no sembla veure Rajoy”: després de les eleccions s’haurà de pactar una nova estructura territorial de l’Estat perquè el nacionalisme català no s’acabarà demà i alguna justificació pot tenir, “tot i que ja sabem que quan algú demana justícia el que vol és que se li doni la raó”.

I ara, què?

A Vilaweb, Vicent Partal fa un símil de boxa. “Jo no sóc ni partidari ni afeccionat a aquest esport, però sóc capaç de reconèixer que als rings passa una cosa notable, que és que tu tens permís legal per a pegar de debò el teu contrincant, però ell també en té per a pegar-te a tu. [...] Si fins ara sabíem per experiència pròpia que l’estat sempre està disposat a pegar, anotem el canvi: ara nosaltres sembla que pegarem tant com ells”.

Pere Gendrau, a Nació Digital, diu que el millor seria tornar a votar “perquè, lluny de ser una derrota, pot convertir-se en un trampolí [...]. Imaginem-nos que es repeteixen els comicis. Qui estaria més motivat per tornar a votar? Els que es miren amb il·lusió un Estat propi o els que ho fan de forma preventiva, sense saber si realment és necessari, i després d’haver anat a les urnes quatre vegades en menys d’un any? De ben segur que l’independentisme guanya en voluntat”. L’articulista creu que difícilment “els resultats dels comicis estatals dibuixaran un horitzó que satisfaci les aspiracions del pactisme català. Ben al contrari, qualsevol de les sumes que preveuen les enquestes no podrà millorar la situació. Serà llavors quan els que defensen un referèndum pactat hauran d’admetre que el dret de decidir no és possible sense desobeir. [...] A vegades, s’ha de fer un pas enrere per acabar fent el gran salt; o, el que és el mateix, aconseguir més del 50% dels vots”.

I ara, què?

“President, t’has tornat boig?”, es pregunta Miquel Jiménez a Elplural.com. Veu una Convergència atemorida. “ Deia ahir un empresari afí al pujolisme que era increïble com, sense tenir garantida la investidura com a president, amb mig partit a la presó o imputat, havent-se lliurat a ERC i als radicals de la CUP, Mas segueix dient que tot va com estava previst. Ha interioritzat la seva pròpia mentida”.

Joan Tapia, a El Confidencial, es pregunta si Mas, president en funcions sense garanties de ser reelegit i amenaçat pel 3%, està en condicions d’afrontar un xoc de trens amb l’Estat. “Què hi guanya, Catalunya, en aquest xoc? És racional anar fins aquest extrem per forçar l’oxigen dels vots de la CUP?”. Les debilitats, diu, de Convergència i del PP estan enverinant el conflicte. “Voler tapar aquestes debilitats apujant l’aposta, conduint a tota velocitat cap el precipici esperant que l’altre s’estimbi –com feia James Dean a Rebel sense causa– pot no només portar a la mort política de Mas i de Rajoy [...] sinó fer malbé el futur polític i econòmic de tothom”.

A la ràdio, Jordi Basté creu que les notícies barrejades d’ahir (declaració, escorcolls...) fan una mandonguilla difícil de menjar. Considera el document “ambiciós”. Quan parlen de desobediència el ciutadà es trobarà amb dues legalitats i s’haurà de preguntar on ha de pagar els impostos. “El procés no estava de parranda, hem d’evitar la sacsejada econòmica, cal saber comptar fins a deu. Res no serà simple. Res no serà d’avui per demà. El camí serà llarg. S’entén el neguit, la il·lusió i la por. És temps de responsabilitat”.

I ara, què?

Mònica Terribas veu el preàmbul d’un trencament, “ara sí”. Però assenyala que la colla de casos de corrupció oberts sense que hi hagi sentències que afectin Convergència crea moltes ombres i “qualsevol nou projecte que camina en la foscor s’estavella”.

Iñaki Gabilondo, a la Cadena Ser, titula el seu comentari “Pla guanya a no pla”. Davant de l’independentisme, diu, no hi ha res de res. “El Govern espanyol segueix fent l’estàtua”. Tot el que l’independentisme està fent ho havia anunciat. De sobte sonen les sirenes. No és difícil saber com segueix la història. “La independència és lluny, però la ruptura és molt a prop”. No hi ha independència sense guerra de la independència, deia Fontana. “S’acosten tensions gravíssimes i perillosíssimes”.