Selecciona Edició
Connecta’t
ENTREVISTA A L'ESCRIPTOR ARGENTÍ RAÚL ARGEMÍ

“La independència no es negocia sobre un mostrador. Es conquista”

L'escriptor Raúl Argemí presenta a ‘A tumba abierta’ (Navona) un quadre social cru i duríssim a través d’un argentí exiliat a Barcelona

L'escriptor argentí Raúl Argemí.
L'escriptor argentí Raúl Argemí.

Un militant d’un grup de joves d’esquerra fuig de l’Argentina i arriba a l’Espanya dels anys setanta. Arrossega un passat cru, compromès i inevitable que l’acabarà fent tornar al seu país i enfrontar-se als seus fantasmes. Una suma de diners important dipositada en una sucursal d’un banc suís i que només podrien retirar els supervivents de la lluita armada és el que empeny el protagonista a buscar els seus antics companys i viure les tortures i vexacions que van patir. El periodista Raúl Argemí (La Plata, 1946), que coneix les presons argentines i que ha viscut 12 anys a Barcelona (fins fa dos anys), fa un retrat despietat, documentat i molt crític, políticament incorrectíssim, de com la societat espanyola i catalana s’han adaptat als temps per interès.

Quin component autobiogràfic té la novel·la?

Al protagonista li vaig deixar part de la meva infantesa, algunes històries de joventut i algunes experiències polítiques, de la guerra i de viure a l'estranger. Seleccionades, per descomptat, per a un personatge extrem, intolerant, cremat per tot. Potser és que estic fart de la gent que viu perdonant-se totes les seves misèries en nom de ser oberts i tolerants, i necessitava un narrador d'aquestes característiques, com a fi de tots els camins.

Hi ha paral·lelismes entre l'Espanya de la Transició i la que es va trobar l'any 2000?

Els que suposen que Maquiavel era horrorós i utilitzen el seu nom com a desqualificació, estan podrits de cristianisme de catequesi i, a més, no saben llegir.

El 2000 els espanyols, no et dic tots, només el 99,99%, eren catòlics, monàrquics i franquistes, encara que es veiessin d'una altra manera. Franquistes, per no voler revisar els crims d'aquell gran miserable, tal vegada perquè se’n sentien còmplices. Monàrquics, perquè ni la presumpta esquerra, ni ETA, ni els independentistes es rebel·laven contra aquella pallassada fora del temps i profundament antidemocràtica. Pel que fa a ser catòlics, no tinc necessitat de fonamentar-ho, segueix a la vista. Llavors... de quina transició m'estàs parlant? Si no hi ha canvi no hi ha transició, i no hi va haver cap canvi.

Un sector molt criticat en la seva novel·la és el dels que van manegar l’anomenada Transició i que van resistir al 23-F. Llegim: “Havien preferit morir dempeus abans que viure agenollats. Molt emocionant. Romàntic. Una merda”. Hi veu molta hipocresia?

Et queda algun dubte de què va succeir veritablement?

Han etiquetat A tumba abierta com una novel·la negra. Potser sembla més una novel·la política. A més, “políticament incorrecta”. És el que pretens?

Cada dia sóc més incorrecte, en defensa pròpia. La correcció política és una merda, merda que emmordassa. Pel que fa a negra o no, jo escric, no és el meu problema posar etiqueta a allò que escric. Aquesta és una mania de professors de literatura i llibreters, que treballen com a entomòlegs, ficant-te en capsetes retolades, quan la literatura és dialèctica, la suma de les parts sempre dóna un altre ésser diferent que pot cabre en moltes capsetes, o sigui que no cap en cap. A més, tot el que he escrit i publicat fins avui és polític.

El protagonista de la novel·la escriu el llibre L’art de ser un fill de puta i triomfar en política. Cal ser fill de puta per triomfar en política?

La política no és un joc per a nens, qui senti fàstic de ficar la mà al vàter per desembussar-lo que es dediqui a una altra cosa

Aquesta és una opinió del personatge, no meva. No és necessari ser una mala bèstia; el que no es pot ser és ingenu, ni ben educat, ni políticament correcte. És millor tenir clar que l'enemic és l'enemic, i que recorrerà a tot el que calgui per destrossar-te. La política no és un joc per a nens, qui senti fàstic de ficar la mà al vàter per desembussar-lo que es dediqui a una altra cosa.

Quan el protagonista munta la campanya electoral a un personatge corrupte, parla del polític com d’“un que manegaria els fils perquè milers de boludos que creuen en la democràcia votin quatre lladres”. És això la política?

La política és molt necessària i ens l’hem de prendre molt seriosament, perquè si no lluites pel poder el cedeixes a d’altres. I després no et queixis que aquests altres decideixin si vius o si mors, de guerra o de gana. L’abecé d'una campanya política és igual que la dialèctica de la guerra: que el votant vegi el teu candidat amb la bandera dels bons, com qui complirà les seves aspiracions, i que l'oponent el vegi amb la bandera dels dolents, que vol fotre'ls la vida. El que faci un cop que guanyi pot tenir a veure, o no, amb el que va prometre: no tindràs cap manera de controlar-ho. Però una cosa ja la va dir Gramsci: la conducta ètica d'aquell candidat o aquell partit és l'embrió de la societat que vol. Els corruptes i els mentiders governaran com el que són. El protagonista d’A tumba abierta fa una campanya, sobre aquests preceptes, per a una banda de corruptes, i li va bé; són els avantatges de ser un cínic. Jo no ho faria, no podria dormir.

Sobre els catalans, escriu: “Necessiten que algú els menyspreï o els odiï, necessiten l'enemic per definir la seva identitat”. És això el que dóna peu ara als independentistes?

Si no existís Madrid els catalans l'haurien d'inventar, perquè es defineixen contra el mirall de l'altre, com els jueus de la diàspora, que si no hi ha antisemites els busquen. Després, em sembla que el rètol independentista no defineix gaire. No és el mateix Artur Mas que la CUP.

Si no existís Madrid els catalans haurien d’inventar-lo, perquè es defineixen contra el mirall de l’altre

Dius que Carles Ripoll, una de les identitats que assumeix el protagonista, és “català, monàrquic per força i independentista”. Com casa tot això?

El paio ha aconseguit una nova identitat que el fa català, monàrquic per força perquè per fi, com a ciutadà espanyol, deu fidelitat a una monarquia que menysprea, i que sigui independentista no és estrany, sent argentí. Des que ens vam separar d'Espanya, amb una guerra d'alliberament entremig, per reflex ens cau bé qualsevol tendència cap a la independència. És una posició de seguidor de futbol, gens meditada. Això de la guerra amb Espanya haurien de recordar-ho els independentistes: no serà amb càntics i agafant-se de la mà que els catalans seran independents. La independència no es negocia sobre un taulell. Es conquista, i d’una única manera: posant morts sobre la taula. La independència és una cosa massa seriosa per deixar-la en mans d’aficionats a sentir-se revolucionaris.

Sobre Barcelona, en el llibre es comenta que “té un cor, un petit cor, de gent que importa i la resta és decorat”. Creus que és una ciutat de postal? Creus que ara està canviant, amb Ada Colau com a alcaldessa?

Aquesta frase parla d'una novel·la esmentada en la meva novel·la. Barcelona, com tota ciutat que alimenta el turisme, com Buenos Aires, té una part de postal per la qual passegen i fan fotos els estrangers, però la resta no té res a veure amb això, és un altre país. Jo he viscut al Clot, com el meu personatge, i allà de postal i turistes, res de res. I menys quan, fa dos o tres anys, els que es van quedar sense casa es van refugiar a les fàbriques abandonades del Poblenou i van formar barris de barraques darrere dels murs. Això no entra a la postal. Pel que fa a les eleccions, doncs sí, les he seguides de prop, perquè tinc un peu aquí i un altre allà, i per dir que no sóc de cap part dic que sóc internacionalista. M'agrada Ada Colau. És clar que no té experiència prèvia en l'administració d'una ciutat, però això s'aprèn ràpid. El millor de la Colau és d'on ve, i mentre no ho oblidi podrà equivocar-se, com qualsevol, però té la meitat del camí fet, pel bé de molts i ràbia dels pocs de sempre.

El millor de la Colau és d’on ve, i mentre no ho oblidi podrà equivocar-se, com qualsevol, però té la meitat del camí fet, per bé de molts i ràbia dels pocs de sempre

Molts exiliats argentins es van acomodar en una vida tranquil·la, “una festa”, diu a la novel·la. Els no combatents no tenen dret a obrir boca…?

El temps en què succeeixen aquests fets els vaig conèixer per boca d'altres, perquè jo estava pres. Però alguna vegada vaig compartir els codis que expressa el personatge, i els hi deixo, malgrat que creure que qui no arrisca la vida no pot opinar és una estupidesa formidable.

Es considera maquiavèl·lic?

Una altra vegada torno a Gramsci, que va reconèixer que Maquiavel, amb la disfressa de consells a un príncep, perquè d'una altra manera li haurien tallat el cap, va treure a la llum els secrets del poder polític i com funciona. El seu llibre és una de les aportacions més grans a la democràcia moderna. Els que suposen que Maquiavel era horrorós i utilitzen el seu nom com a desqualificació, estan podrits de cristianisme de catequesi i, a més, no saben llegir.