Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Els extrems d’Europa

Mas es disposa a pactar amb les CUP, els postulats antieuropeistes de les quals coincideixen amb el populisme de dretes. Encara que per vies diferents, tots dos volen desmantellar l'eurozona

L'europeisme era una vocació molt exhibida pel nacionalisme pujolista. Se suposa que encara ho és pel que queda de Convergència i això perfila encara més l'enrariment de la vida pública catalana quan resulta que aquella Convergència europeista busca els vots de la CUP perquè Artur Mas torni a ser president de la Generalitat. És pràcticament impossible saber fins on arriba l'europeisme de Mas, però el que sí que sabem és que la CUP es va presentar a les eleccions autonòmiques amb un programa que rebutjava formar part de la Unió Europea, l'euro, l'OTAN i l'euroexèrcit.

Qui sap si s'haurà parlat d'aquesta discrepància en els contactes entre CDC i la CUP? No és una discrepància menor. Tal vegada hagi estat obviada amb alguns intercanvis que fan l'efecte que CDC retrocedeix en el seu europeisme i la CUP no cedeix en els seus objectius. Són estranyes conjuncions cada vegada més característiques de la política catalana, desbocada, incoherent, lliurada a l'estricta voluntat de permanència al poder. Que la CUP rebutgi explícitament l'euro encaixa amb tot el seu bloc programàtic, però, en canvi, està d'acord CDC en què la Unió Europea és un projecte “al servei del capitalisme i el neoliberalisme”?

Al Parlament Europeu, fins que el grup Aliança dels Liberals i Demòcrates per Europa —ALDE— va confirmar la seva connexió amb Ciutadans deixant CDC als llimbs, el seu aval havia estat únic i exclusiu per al romanent del pujolisme. Un es pregunta com veurà l'ALDE que el seu antic pupil convergent busqui el suport parlamentari d'un grup com la CUP.

La voluntat de romandre a la Unió Europea i superar de forma conjunta tot tipus de crisi —econòmica, immigratòria— estableix avui una línia divisòria en l'acció política europea. A l'altre costat d'aquesta línia divisòria, a l'Europa dels extrems hi ha la CUP, molt més enllà del que els observadors defineixen ara com la nova esquerra europea, que distingeix entre romandre a la UE i rebutjar les polítiques d'austeritat. En fi, la CUP opta per l'eliminació del procés d'integració europea pel qual es va decantar el jove Jordi Pujol quan va conèixer —segons ha explicat en ocasions— els principis paneuropeistes del comte Coudenhove-Kalergi. Que totes aquestes coses tinguin alguna presència en els càlculs polítics de Mas és una possibilitat remota.

Mentre, els postulats antieuropeistes de la CUP coincideixen amb el plantejament reactiu del populisme de dretes, encara que vagin per vies diferents. Per Marine Le Pen, l'euro és l'enemic perquè atempta contra la sobirania nacional i per la CUP l'euro és l'emblema d'una Europea lliurada als estralls del capitalisme i als bruixots de la gran banca. Un altre aspecte coincident entre les tesis antisistema de la CUP i l'eurofòbia de la nova extrema dreta és que han arribat al seu efecte expansiu com a conseqüència de la crisi de 2008. Després d'una crisi, l'esquerra clàssica, segons estudis recents, no avança en termes electorals. En general, tots els governs de centredreta o centreesquerra perden vots de forma significativa.

Més enllà de les hipòtesis, la veritat és que al Parlament Europeu l'extrema dreta propugna —com fa la CUP— el desmantellament de l'eurozona. A l'altre extrem, l'esquerra antisistema culpa de tots els mals el “capitalisme depredador” o la “mundialització neoliberal”. Els extrems es toquen. Els poders d'embruixament del populisme no són exclusius d'un o de l'altre extrem. Parteixen del mite de denunciar tots els enemics del poble. L'antipolítica deixa poc marge quan es diu que dreta i esquerra són el mateix.

En propugnar un poder democràtic que existeix per sobre de la llei, tot el que Artur Mas representa —d'una o d'una altra manera— acaba tenint alguna cosa en comú amb els extrems. És una petita obra mestra de confusió i astúcia manipuladora constatable en l'ús que la Generalitat fa de TV3 i Catalunya Ràdio, fins a cotes tan abusives que haguessin donat motiu a una toc d'atenció per part dels socis de l'ALDE. A hores d'ara, qui pot parlar de poble autèntic tergiversat pels poders ocults? La manipulació mediàtica té les seves partides pressupostàries. Més que anul·lar l'euro convindria abolir el CAC.

Valentí Puig és escriptor.