Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

El mandat electoral del 27-S

L'únic mandat que es dedueix de les urnes és el de negociar sobre el futur de Catalunya i fer-ho des de la seva legítima i explícita posició independentista

Pot semblar un exercici ociós davant l'escàndol del 3% i del creixent pessimisme instal·lat a les files de Junts pel Sí respecte a la investidura d'Artur Mas, però no cal donar per tancada la discussió sobre el mandat electoral sorgit de les eleccions del 27-S. Sobretot perquè no hi ha res que permeti acceptar, com a vegades pretenen els més entusiastes i voldran reflectir fins i tot en una declaració del Parlament, que de les últimes eleccions autonòmiques es pugui deduir una mena de mandat per proclamar la independència.

Sense més del 50% dels vots a favor, per brillants que siguin els malabarismes, ningú pot entendre dins i fora d'Espanya que JxSí tingui l'obligació i el dret contrets a les urnes d'aplicar el seu programa d'independència exprés en 18 mesos i encara menys de fer una declaració unilateral tal com li demanen els més aguerrits. La crua realitat legal i constitucional, l'única que s'entén en l'escenari internacional, tractant-se com és el cas d'una democràcia europea i d’un Estat de dret, és que de moment no hi ha camí per aconseguir així la independència tal com propugnen JxSí i la CUP en el seu programa.

La majoria exigible perquè el Parlament català actuï sobiranament i legalment en aquesta direcció és la dels dos terços necessaris per reformar la llei electoral i l'Estatut. Les resolucions que aprovés una majoria tan qualificada, encara que desbordessin la Constitució, difícilment podrien ser desateses al Parlament espanyol i a la Unió Europea, que es veurien obligats, el primer a negociar, i la segona a reconèixer la decisió i a pressionar Madrid per a la negociació.

Amb el que hi ha ara, aquest 39,6% de vots i 62 diputats, sumats al difícil i potser impossible complement del 8,2% de vots i 10 diputats de les CUP, JxSí no té un mandat clar i indiscutible per al seu pla, ni tan sols en el cas que aconseguís els dos diputats que li falten per a la investidura de Mas o d'un altre dels seus candidats. Aquesta és una majoria per governar l'autonomia, no per trencar amb l'Estat autonòmic. L'únic mandat que es dedueix de les urnes és el de negociar sobre el futur de Catalunya i fer-ho des de la seva legítima i per primera vegada explícita posició independentista.

Un mandat de negociació de la independència no és el mateix que un mandat per fer la independència i ni tan sols per fer un referèndum d’independència

Un mandat de negociació de la independència no és el mateix que un mandat per fer la independència i ni tan sols per fer un referèndum d'independència. Mas es troba ara, si aconsegueix la investidura, en la mateixa posició que Salmond el 2011 després de vèncer a les urnes i abans que Cameron acceptés la seva proposta de referèndum: no era obvi que el primer ministre britànic l’acordés; i ni tan sols era la independència l'única opció que el primer ministre escocès volia sotmetre a votació, ja que estava disposat a propugnar una tercera via, a la qual denominava devolution max, que volia incloure en el referèndum. Va obtenir menys vots que Mas, però l'Scottish National Party tenia en canvi la majoria absoluta per formar Govern, cosa que no té JxSí.

En vista dels resultats i de la divisió del vot en dues meitats, si Mas té un mandat és per negociar una consulta en què s'inclogui l'eventualitat de la independència. No el té per prendre el camí dels fets consumats ni per a la desconnexió amb la legalitat constitucional que culmini amb un referèndum de ratificació. No ho pot fer perquè està fora de la llei, però també perquè no té prou força electoral.

Sí que la té, en canvi, per obrir-se als qui consideren imprescindible consultar els catalans sobre el seu futur en raó del vell i sensat argument que és l'única manera de revertir els efectes de la sentència del Constitucional del 2010. És a dir, per tornar al dret a decidir. Però també a altres coses: a la multilateralitat, al diàleg sense condicions, al reconeixement de la pluralitat catalana. I a la sensatesa i al realisme: l'independentisme ha arribat molt lluny en l’acumulació de forces, però si no consolida aviat les seves posicions per negociar s'arrisca a perdre-ho tot.

Pot semblar poc creïble a hores d'ara, però el que pertoca i el més sensat és que els uns i els altres accedeixin a asseure's a negociar sense restriccions i amb totes les possibilitats obertes: els uns, per discutir una reforma constitucional, en què l'aprovació pels catalans es consideri l'exercici del dret a decidir tan reivindicat; i els altres, per escoltar la proposta d'un referèndum d'independència. Si tots es mostren oberts a tot, és fàcil que al final s'aconsegueixi la sortida que convingui a tothom.