Selecciona Edició
Connecta’t

Les barraques de Montjuïc en el record

Es col·loca el novè monument en el principal assentament, que va tenir 30.000 habitants

Participants en l'acte de col·locació del monument. Ampliar foto
Participants en l'acte de col·locació del monument.

Van arribar a ser 30.000 veïns en més de 6.000 barraques, segons un cens del 1957. Era una petita ciutat poble, amb carrers, bars, horts, botigues… fonts, les fonts on les dones s'explicaven la vida mentre feien cua i els nens portaven galledes d'aigua que creixien en grandària com ells. Tothom es coneixia. Els habitants del principal assentament de barraques que hi va haver a Barcelona, el que donava la volta a la muntanya de Montjuïc, viuen des de fa 40 anys al barri de Camps, Sant Boi, Sant Cosme, el Prat, Pomar, Badalona o la Mina de Sant Adrià. Però el que consideren el seu poble és la muntanya de Montjuïc, on es van criar i van passar la joventut. Qui els anava a dir que unes dècades després gairebé on hi havia casa seva hi hauria un jardí botànic, un estadi olímpic…

Ahir molts es van retrobar prop de l'entrada del Jardí Botànic, on la comissió ciutadana per a la recuperació de la memòria dels barris de barraques ha promogut la novena placa monument commemorativa dels assentaments de barraques que hi va haver a Barcelona. A Montjuïc hi havia barris. Els assenyala el monument: Maricel, Tres Pions, Can Valero, les Banderes, la Vinya, Magòria, Can Tunis, Morrot, Poble-sec… fins i tot, atenció al nom: Damunt la Fossa, que es coneixia com a ciutat sense llei.

Els primers habitants irregulars de Montjuïc van arribar a la zona al segle XIX, tenien horts o treballaven a les pedreres de la muntanya; després, als anys vint, la zona va acollir els treballadors de l'Exposició Universal del 1929.

La vida a les barraques de Montjuïc era dura, però no tant com al Somorrostro, on els seus habitants vivien a mercè, literalment, del mar. A la muntanya no hi havia clavegueram, estava connectada amb la ciutat mitjançant un únic autobús i quan plovia allò era un fanguer. Però calia anar a treballar a la fàbrica, o a la Seat. Encara que també hi havia festes, ball, cinema.

Els va ajudar l'Església, “primer paternalista, després més propera”. Tots aquests records els ha recuperat la comissió ciutadana per a la recuperació de la memòria dels barris de barraques, en aquest treball col·lectiu han participat activament els periodistes Alonso Carnicer i Sara Grimal. Expliquen que en les inauguracions de les plaques hi ha molta emoció —la mateixa que va mostrar ahir Ada Colau en plorar durant el seu parlament d'inauguració de la placa— pel retrobament, però també solemnitat que per fi la ciutat reti homenatge als barris que ja no existeixen i les gents que els van poblar. Els que van viure en barraques es consideraven veïns de segona, però, afegeixen, d'alguna manera “van ajudar a aixecar” la ciutat que avui triomfa.

Les barraques de Montjuïc es van derrocar a partir dels anys seixanta i el gruix va desaparèixer entre el 1972 i el 1973. Va ser un procés “lent i penós”, diuen els membres de la comissió ciutadana. Pel desarrelament que molts veïns van sentir i perquè van haver de lluitar per habitatges dignes i “perquè cada família tingués un pis”. Les últimes es van derrocar coincidint amb els preparatius perquè Barcelona acollís els Jocs Olímpics.

Exposició

“Als que han vingut a veure la placa els va fer molta pena haver de marxar de Montjuïc llavors. S'haurien volgut quedar, que els pisos s'haguessin construït allà mateix. Expliquen que va haver-hi persones grans que van morir de pena als pisos, recordant els horts, els arbres, el sol i l'aire. Malgrat les penalitats”, expliquen Carnicer i Grimal. “Després va arribar l'oblit”.

Les coses van canviar amb l'exposició del Museu d'Història Barraques, la ciutat informal, que va explicar un segle de barraquisme a Barcelona, una investigació que va coordinar la historiadora Mercè Tatjer; i amb els dos programes 30 minuts de TV3 sobre el fenomen, dels quals Grimal i Carnicer són coautors. Aquestes iniciatives van tenir enorme repercussió, perquè per a molts barcelonins va suposar descobrir un passat desconegut, i van donar origen a la comissió ciutadana. El 2011 s'inaugurava la platja del Somorrostro, amb totes les lletres i el 2014 es va col·locar la placa commemorativa. La primera de nou que recorden els barris de barraques del Camp de la Bota, Rere el Cementiri del Poblenou, Poble-sec, Santa Engràcia (a la plaça d'Ángel Pestaña), Raimon Casellas (Carmel), Can Tunis i la Diagonal.