Selecciona Edició
Connecta’t
brou de llengua

El peatge lingüístic de la ‘marca Barcelona’

L’impacte del turisme de masses ja es fa sentir en l’ecosistema de la llengua catalana

Tres turistes visiten Barcelona en bicicleta.
Tres turistes visiten Barcelona en bicicleta.

Diversos fenòmens han deixat entreveure en els últims anys que l’actual Llei de Política Lingüística és del tot insuficient. Aprovada a principis de 1998, la normativa que havia de rellevar la celebrada Llei de Normalització Lingüística (1983) de seguida va demostrar la seva inoperància, primer per la nosa que va suposar la barroera inclusió de les multes lingüístiques, i segon, i sobretot, per la falta de previsió que la nova llei va tenir respecte d’alguns fets decisius, com ara l’arribada d’una immigració portadora de més de 270 llengües o l’impacte d’internet i de les noves tecnologies. O també, i ja que hi som, l’empremta de l’anomenat turisme de masses.

Comença a sentir-se alguna veu, ni que sigui tímida, advertint del peatge que la famosa marca Barcelona està comportant en el terreny lingüístic. La posada a l’aparador d’extenses àrees de la capital catalana (i una mica més enllà, que el turisme no aterra només a ciutat) per a l’arribada massiva de turistes ha alertat de la reculada que la llengua catalana, per efecte del turisme, té en aquestes zones. No trobo però que hi hagi estudis que hagin aprofundit en aquest tema, més enllà del lament de molts paisans que s’acaben sentint estrangers entre pells nòrdiques enrogides, pilots de japonesos seguint un banderó alçat i rètols en els alfabets més remots. No cal ser una llumenera sociolingüística per percebre que, de plaça Catalunya a Colom, la Rambla de Barcelona ja no pertany a la catalanofonia.

El sector acostuma a treure pit a partir de les dades de pernoctacions. Segons el portal Idescat.cat, l’any 2014 Catalunya va rebre 13 milions de visitants no catalans allotjats en hotels, als quals cal afegir més d’un milió de campistes i 50.000 usuaris del turisme rural. A més, hi hauríem de sumar els residents estrangers que són a Catalunya per motiu d’estudis o negocis (becats d’Erasmus, estudiants de llengua espanyola, directius i professionals de multinacionals) i la cirereta de l’atractiu de Barcelona, això és, els usuaris dels esmunyedissos apartaments turístics il·legals. En total, i amb perdó dels visitants procedents d’altres terres de parla catalana, podem quantificar per sobre dels 15 milions els no catalanòfons que ens visiten cada any, els quals, per si fossin pocs, tendeixen a concentrar-se en àrees precises i a colonitzar sense gaires miraments l’ecosistema lingüístic propi.

Sembla doncs que l’hidra multicèfala en què s’ha convertit el turisme desbocat ha afegit al seguit de caps ja coneguts (gentrificació dels barris, pèrdua de comerç tradicional, problemes de convivència nocturna, deteriorament del patrimoni, etc.) un altre de nou, que no parla en una sola llengua reconeixible, sinó en un aiguabarreig babèlic amb molt poc de llengua pròpia. I, com apuntàvem, l’esmentada Llei de Política Lingüística no incorpora cap mecanisme davant la possibilitat que l’afluència massiva de visitants obligui a importar un seguit de llengües —anglès, francès, alemany, rus, xinès, cap d’elles llengua minoritària, precisament— que, en atenció del client, arrabassin de manera viral una quantitat enorme d’espai públic i et facin sentir un complet estranger.

Ara que es posa a debat el model turístic que volem, és imprescindible valorar també quin és l’impacte sociolingüístic que té l’arribada massiva i contínua de turistes que no saben català i possiblement estan poc predisposats que els parlin en aquesta llengua, i, a la vegada, determinar quina és la presència mínima que volem garantir a la llengua si pretenem evitar que acabi completament alienada. Si molt convé, no seria sobrer establir mecanismes de rescabalament que compensin la tolerància davant de l’hidra a canvi d’inversions en altres àmbits. Em semblaria aquest un destí excel·lent per a la recaptació de la taxa turística.