Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

El tresorer

S'estén la idea que anem cap a un llarg període d'estancament. N'hi ha que pensen que seria l'hora de fer un ‘reset’ en què tant Mas com Rajoy assumissin la seva responsabilitat

Mai és desitjable que els camins de la justícia i de la política s'entrecreuin, perquè acostuma a ser indici de promiscuïtat entre poder executiu i poder judicial o entre política i diners. I, sovint, d'ambdues alhora. Tant Catalunya com Espanya viuen en la confusió d'un final d'època, i al desconcert de la situació se sumen noves irrupcions de la justícia en l'escena política.

Aquests dies s'han conegut revelacions sobre el cas Gürtel que confirmen que es tractava d'una xarxa de corrupció molt estructurada entorn de les finances del PP, desarborant així el victimista argument de Rajoy que “no era una trama del PP, sinó una trama contra el PP”. I s'han conegut també dades noves sobre la mítica xarxa del 3% de CDC, amb noms de persones i pràctiques d'extorsió ja coneguts pel cas Palau i pel cas Pujol. Som davant de xarxes clientelars, que desmenteixen el tòpic que la corrupció a Espanya és atribuïble a solitaris sense encís, la quota estadística de delinqüents, que actuen en estricte benefici propi. No responen a aquest perfil els casos que ens ocupen. Són, fins on se sap, trames organitzades entorn del finançament dels partits.

Vivim l'explosió retardada d'un dels punts negres de la democràcia espanyola: els diners dels partits. No es va voler afrontar a l'inici, es va creure en la impunitat per complicitat (si tots fan igual, no els denunciarem) i ha acabat esclatant, convertint-se en una de les fonts de descrèdit del règim, perquè ha estat la base de partida per a la construcció de sòlids sistemes clientelars, que han convertit l'Estat de les autonomies en una forma postmoderna de l'etern caciquisme.

Els dirigents polítics han contribuït a la irritació ciutadana en negar-se a assumir les responsabilitats que per acció o per omissió els corresponien. I ha aparegut la figura del tresorer, com a cap de turc. La culpa és de Bárcenas, d'Osàcar, de Viloca. Un tresorer no és un càrrec qualsevol. Acostuma a ser una persona de màxima confiança i lleialtat del cap. I un president d'un partit és un irresponsable si es desentén d'una qüestió tan sensible com els diners.

La informació judicial ha irromput en l'envitricollat escenari català. Primer, va ser la setmana de la justícia per delegació d'un Govern del PP incapaç, que ha transferit als jutges la resolució de la qüestió sobiranista que no sap com afrontar. Després, la setmana del 3%, on la justícia ha tingut l'acompanyament de l'espectacle policial. Simultàniament a aquestes dues pantalles judicials, n'hi ha altres d'obertes en l'àmbit polític. La primera és la pantalla Mas: la seva reelecció es complica dia a dia. I produeix cert neguit l'actitud mendicant del president davant la CUP. La dignitat és un capital polític.

La culpa és de Bárcenas, d'Osàcar, de Viloca. Un tresorer no és un càrrec qualsevol. Acostuma a ser una persona de màxima confiança i lleialtat del cap

La segona és la pantalla Parlament: on la candidatura de Carme Forcadell per a la presidència i la filtració de la declaració per la república catalana, que inaugurarà la legislatura, ho confirmen com a epicentre del full de ruta sobiranista. I la tercera, la negociació d'una llista unitària per a les eleccions espanyoles. La pretensió de Francesc Homs d'encapçalar-la xoca amb Esquerra que només està disposada a acceptar un número u independent. De fons, l'amenaça d'haver de repetir les eleccions catalanes, un fiasco difícil de digerir, per una societat a la qual s'han generat grans expectatives, i, de moment, només veu aldarull.

Sumant pantalles, s'estén la idea que anem cap a un llarg període d'estancament. I que el 20-D difícilment obrirà un horitzó que permeti desbloquejar el conflicte. Ni l'independentisme té capacitat per imposar el seu projecte, ni Espanya per ofegar-lo. Per això n'hi ha que pensen que seria l'hora de fer un reset. I aquest hauria de començar de manera que Mariano Rajoy i Artur Mas assumissin les seves responsabilitats: expliquin alguna cosa del que saben. I deixin de donar la culpa al tresorer, personatge que va cap a convertir-se en símbol d'un règim que en matèria de corrupció iguala Catalunya i Espanya. No n'hi ha prou de dir que també en aquest camp la independència serà el bàlsam de Ferabràs. El passat pesa.