Selecciona Edició
Connecta’t
EDITORIAL

Cap a un Estat laic

La cooperació amb les religions ha de desaparèixer de la Constitució

El paper de qualsevol confessió religiosa en una democràcia laica és clar: exercir lliurement el culte, la transmissió de la seva fe i l'educació en aquesta fe. Ni l'Estat laic pot exigir res més a les confessions, ni les confessions haurien d'esperar de l'Estat res més que garantir-los aquestes llibertats, fet que xoca amb l'obligació que la Constitució espanyola imposa de cooperar amb “l'Església catòlica i les altres confessions”, al mateix article en què es proclama que cap té caràcter estatal.

Les dues formulacions situen Espanya en el terreny d'un aconfessionalisme desmentit per les mesures de suport a la religió catòlica adoptades pels diferents governs. No en va, aquesta confessió es beneficia de la injecció econòmica de l'Estat al funcionament de la seva estructura, de part de la subvenció als centres escolars concertats i de l'assistència religiosa a les Forces Armades. També té sentit qüestionar-se l'exempció d'impostos per als béns religiosos –reflexió que s'hauria d'estendre als d'altres organitzacions cíviques–, a més de reclamar béns que, com la mesquita de Còrdova, han estat immatriculats per l'Església catòlica.

En paral·lel, perviuen uns acords entre Espanya i la Santa Seu signats en plena transició a la democràcia. El candidat socialista a la presidència del Govern espanyol, Pedro Sánchez, anuncia la seva voluntat de revisar-los i d'inscriure a la Constitució el principi de laïcisme. Evidentment, aquest plantejament apunta l'interès polític de recol·lectar vots d'esquerra, però el més exigible, una vegada fet, és la coherència d'afirmar que Espanya ha d'evolucionar cap a un Estat laic.

El laïcisme no s'ha de confondre amb la lluita entre dos confessionalismes, el catòlic i un altre que pretengui imposar el laïcisme a força de doctrinarisme. Es tracta d'impedir que les religions condicionin les institucions estatals i de situar les creences espirituals en el terreny privat. Totes són respectables, també quan intervenen en els debats públics, però no més que el dret a fer-ho per part d'altres grups socials.

Tampoc cal oblidar les complicacions aportades pels nous fonamentalismes, que poden aguditzar debats entorn dels signes religiosos a l'espai públic, l'elecció del sexe dels professionals sanitaris que atenen els fidels d'una religió o el reconeixement de festivitats confessionals no procedents de la tradició catòlica. Aquests debats agiten la societat francesa, emblema dels països laics.

Tot això implica complexitats que s'han de tenir en compte. En qualsevol cas, en el debat suscitat a Espanya apareixen mesures dignes de suport. Una és eliminar l'obligació estatal de cooperar amb les institucions religioses, i, per tant, la preeminència constitucional de l'Església catòlica. L'altra consisteix a treure la religió dels programes de l'ensenyament públic i del subvencionat per l'erari. Naturalment, els centres d'ensenyament poden oferir educació religiosa, però fora de l'espai curricular. Treballar pel consens sobre aquestes mesures és més adequat que cedir a les grans retòriques laïcistes.