Selecciona Edició
Connecta’t

“El dret a la diferència és etern”, afirma Josep Maria Flotats

L'actor dirigeix i interpreta ‘Ser-ho o no, per acabar amb la qüestió jueva', de Grumberg, al Lliure de Gràcia

Pasqual, Flotats i Arnau Puig, ahir al Lliure de Gràcia
Pasqual, Flotats i Arnau Puig, ahir al Lliure de Gràcia

Un veí n'interpel·la un altre a qui es troba a l'escala sobre la seva condició de jueu. Segueix una xerrada en la qual el segon tracta d'esmenar les ignoràncies, desinformacions i tòpics del primer sobre la identitat jueva, des del conflicte a l'Orient Mitjà a la circumcisió. És a grans trets el plantejament de Ser-ho o no, per acabar amb la qüestió jueva, una comèdia intel·ligentíssima, no exempta de càrrega dramàtica i fins i tot tràgica, de l'escriptor, dramaturg i guionista francès (va treballar amb Truffaut) Jean-Claude Grumberg (París, 1939) —una de les grans veus europees contemporànies—, fill i nét de deportats assassinats a Auschwitz, que s'estrena en traducció catalana de Salvador Oliva dimecres vinent al Teatre Lliure de Gràcia.

El muntatge el dirigeix i l'interpreta (mà a mà amb el jove actor Arnau Puig) Josep Maria Flotats, en el que suposa el seu retorn actoral a la sala on va interpretar el 1977 aquella inoblidable La vida del rei Eduard II, de Marlowe/Brecht que va dirigir Lluís Pasqual (avui director del teatre) i que, curiosament, era també una obra que, en la versió del Lliure, plantejava i reivindicava el dret a una altra identitat, en aquell cas l'homosexual.

Flotats i Pasqual van coincidir ahir, en presentar el muntatge, a recordar el precedent —i els seus bons auguris: va ser un gran èxit— i reflexionar sobre com de de pressa passa la vida (cosa que ningú diria en veure les nou pàgines que ocupa el currículum de Flotats al dossier de premsa). Flotats va evocar aquella col·laboració amb Pasqual i Fabià Puigserver i un temps “molt feliç”. En referir-se a Ser-ho o no, va començar recalcant que el teatre està fet d'emocions i que les que li va produir conèixer Grumberg se sumen a les de tornar al Lliure de Gràcia (on va participar en una lectura amb Núria Espert el 2011; al de Montjuïc va representar el seu muntatge La trobada de Descartes amb Pascal jove el 2009) ) “per presentar per primera vegada a casa una obra seva".

"Grumberg sempre ha volgut fer riure de coses molt serioses"

Va dir del text que és una comèdia molt divertida, molt enginyosa, amb molt sentit de l'humor i ironia però que obliga el públic a preguntar-se “de què acabo de riure?”. Va assenyalar que tot i que és una comèdia “continua sent teatre polític” perquè “Grumberg sempre ha volgut fer riure de coses molt serioses”. Va afegir que és un text que ens interpel·la” i que malgrat que té característiques del teatre de l'absurd “no és teatre intel·lectual, cerebral, sinó que posseeix sempre una càrrega humana molt profunda, ens toca la fibra”. Sobre aquest tema va citar (com no podia ser d'altra manera) el seu admirat Louis Jouvet, i la seva concepció del fet teatral com “un intercanvi de sensibilitat entre espectador i actor”. En Ser-ho o no, per acabar amb la qüestió jueva, un títol amb ressonàncies shakespearianes i woodyallenianes però també (“acabar amb la qüestió jueva”) inevitablement més fosques, no debades Grumberg ha escrit abundantment sobre l'ocupació, el racisme i la deportació, “el riure i l'emoció ens plantegen què som, d'on venim, on anem”.

Grumberg, va insistir Flotats, “és sempre ell, un home d'alta interrogació sobre l'humà”. Va explicar com malgrat els seus orígens jueus, la seva experiència familiar amb la deportació i portar al seu ADN el tema de la identitat jueva, l'autor mai ha estat revengista (ni tan sols, va detallar, quan un policia jubilat els va filtrar a la família el nom i i la descripció de la persona que els va delatar als nazis: van decidir trucar-lo per telèfon a altes hores de la matinada, per fastiguejar-li el son, i ni això van fer). D'Arnau Puig (Barcelona, 1985), va explicar que el va descobrir al càsting d'El joc de l'amor i de l'atzar, el Marivaux que va muntar al Teatre Nacional i al qual el jove actor va acudir per acompanyar un amic a la seva escena i donar-li la rèplica. “Va passar una prova sense saber que la feia”, va bromejar. Sobre aquest tema, va explicar una anècdota personal. Quan treballava a les ordres de George Wilson a Early morning d'Edward Bond, amb Maria Casares, el 1970, van fer un càsting per al personatge del seu bessó, i es va presentar un actor que “em va deixar estupefacte”, malgrat que no el van escollir: era Gerard Depardieu. “L'Arnau em va fer la mateixa impressió, té aquell do, una evidència, una credibilitat escènica que no qüestiones”. Flotats va prosseguir els elogis donant uns entusiàstics copets al genoll a Puig: “Estem davant un gran actor”.

Flotats va destacar la traducció d'Oliva, “magnífica i totalment fidel a l'original, un text molt concís, amb rèpliques molt curtes però amb molts sentits, com en Per un sí o per un no, de Sarraute; un llenguatge molt precís i alhora alta literatura”.

“He dit ja que l'obra va de jueus?”, va continuar Flotats quan se li va demanar que concretés l'assumpte de la peça. “Va de tema jueu, sí, però va de tolerància. De dos veïns que es troben, que no es coneixen i un li diu a l'altre que ha descobert a Internet que és jueu, i aprofita per fer-li preguntes sobre això”. Flotas va revelar que a la relació “hi ha un sentiment d'una amistat, una simpatia, una tendresa fins i tot”, malgrat les posicions molt diferents.

A la pregunta de si hi ha una lectura concreta de l'obra per la Catalunya d'avui, del procés, va opinar que “hi ha les lectures que es vulguin fer; la de la tolerància i la d'escoltar l'altre, evidentment”. I va afegir: “Es pot veure com una lectura immediata d'una realitat immediata, i de sempre. El dret a la diferència és etern. A tenir altres opinions”.

Interrogat sobre els canvis des d'aquell Eduard II fins a aquest Ser-ho o no, va dir que la seva passió per l'ofici continua intacta. Pel que fa a Catalunya, va assenyalar -amb to de sibil·la- “les dificultats que hi havia, que momentàniament van desaparèixer, i després han tornat”, sense que quedés clar si el període intermedi va coincidir amb el seu adveniment al teatre català conclòs entre abraonaments i gats baladrers. I va finalitzar amb una cita de Jouvet, de les seves classes: “Per favor, reapreneu a caminar i a riure”. Qui riu últim riu millor?, se li va preguntar per continuar amb la paràbola. “Sí, sobretot si et saps riure de tu mateix”.