Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

No us indigneu tant

Costa acceptar que hi hagi sinceritat i compromís en relació amb els refugiats quan milers d'immigrants malviuen al nostre costat sense un mínim pla d'acolliment

Las notícies neixen, creixen, es reprodueixen i moren, massa vegades, sense deixar rastre. Nosaltres també morim una mica amb les notícies. Ens commouen, ens molesten i fins i tot ens escandalitzen, però al final, passen. Per això, n'hi ha que és millor tractar-les amb una certa distància. La tardor és un bon moment perquè és pragmàtica. L'estiu endureix les notícies per pur contrast amb la festa. Avui, qui es recorda dels homes i dones, de les famílies senceres que estan travessant Turquia, el Mediterrani, Grècia i els Balcans? Sí, tots una mica. Fins quan? I recordar-ho, què significa?

Portem en el record la imatge del nen ofegat a la platja. N'estic segur perquè és una imatge brutal, i aquest adjectiu tan usat i gastat és l'únic que descriu la situació amb una certa justícia. Recordem la seva posició a les fotos i potser la roba que portava. I, per descomptat, recordem la indignació col·lectiva, tan sentida com efímera i, en no poques ocasions, teatral, exagerada.

Amb els primers freds, el record de les indignacions de l'estiu fa una mica de vergonya. No perquè no cregui en la sinceritat de la reacció i en la bondat dels indignats que les protagonitzen, sinó perquè hi ha signes evidents que en no poques ocasions es tracta de reaccions i bondats epidèrmiques. Fins i tot contraproduents. Si fossin profundes no es mostraria indignació, es mostraria compromís, un compromís continuat i allunyat dels focus. La indignació busca projectar una imatge d'enteresa, l'aprovació ideològica, l'acord grupal. El compromís requereix moltes hores i poc d'aparador.

Aquest estiu he comprovat amb una certa estupefacció el sobtat interès pels refugiats que travessaven Europa. Durant anys he vist arribar fins a Espanya desenes d'immigrants que arribaven de països en estat de guerra o de violència continuada. De Sierra Leone, per exemple, que ha estat l'escenari d'una de les guerres més cruentes que hi ha hagut i que han afectat immigrants liberians. De Mali, un país on els problemes del nord ja han deixat de ser notícia. Dels qui han creuat el Marroc i han arribat a Ceuta i Melilla, una travessia que podria considerar-se mitja guerra.

Els mitjans també prefereixen que les males notícies siguin llunyanes, les nostres no venen

Cap reportera hongaresa els ha fet la traveta. No ha calgut, n'hi ha prou amb una bona relació –signifiqui el que signifiqui– amb el Marroc perquè no els quedin forces per intentar grimpar per les tanques. A més, els mitjans també prefereixen que les males notícies siguin llunyanes, les nostres no venen. Potser és per això que, malgrat que existeixen, malgrat que tots els tenim a pocs metres molts cops al dia, no representen cap notícia. Els trobem al camp, dormint entre llocs enrunats o als carrers de les grans ciutats, furgant en contenidors i empenyent carros plens de ferralla. Però són invisibles. Ja no provoquen cap indignació.

Jo també m'apunto a tancar els CIE, només faltaria. Són una barbaritat i la indignació em surt tan barata com a qui xiscla més. Fer-se càrrec de la dignitat diària, ja ho saben, és menys divertit que un concert de Manu Chao o una excursió antiglobalització. Hem demanat una quota de refugiats, fins i tot ens hem indignat per la lentitud de les gestions, però costa molt acceptar que hi hagi un fons de sinceritat i compromís veient centenars, milers d'immigrants malvivint al nostre país sense un mínim pla d'acolliment i acompanyament. Quants refugiats volen? Si no són primmirats amb el grau de violència que els acompanya crec que omplirem uns quants autobusos en pocs dies.

L'última proposta, alemanya, és pagar 3.000 milions d'euros a Turquia perquè faci com el Marroc oriental. Vist el regateig dels seus socis comunitaris, la cancellera Merkel ha decidit eurificar la solidaritat necessària i s'ha preguntat quant estem disposats a pagar per no tenir pena. Diria que el paquet inclourà el silenci administratiu sobre les accions contra el poble kurd. Aylan, el nen ofegat era kurd. Kobane és kurda. Els kurds de Síria tenen molts motius per fugir de Síria. Els de Turquia, de Turquia. I els kurds del Sahel, del Sahel.

No culpo Merkel més del que em culpo a mi mateix. N'hi ha prou de passejar per Barcelona o pel Segrià per no fer-ho. Comencem a recollir gent, comencem pels que tenim més a la vora, ni que sigui per dignitat. La vergonya és tan gran que hi ha refugiats per a tothom.

Francesc Serés és escriptor