Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Força mascle, força alfa

La catàstrofe ha estat arrasadora: Mas i Rajoy han obviat els excessos verbals dels seus subordinats, els uns fundant la democràcia en el compliment cec de la llei i els altres ovacionant el seu alegre incompliment

Com que de cop anem tots fent revisions mèdiques de salut democràtica, m'he aplicat diligentment a començar per casa meva. No puc explicar-los els resultats perquè són calamitosos: jo no deixo anar el comandament a distància mai, abans mort que desposseït del comandament.

He deixat córrer la revisió mèdica domèstica ràpidament per concentrar-me en l'exercici del poder públic. I el laboratori més vistós de salut democràtica està en el comportament dels presidents, català i espanyol, a dia d'avui almenys, tot i que un estigui en funcions, i l'altre a punt d'estar-ho. Tots dos estan, en realitat, a punt d'anar-se'n a casa, amb una mica de sort, i potser per això els resultats de la meva revisió mèdica són de pa sucat amb oli, tot i que en la meva ningú està sense restriccions subjecte a la Constitució però sí a acords de convivència i a ser conseqüent amb ells.

La catàstrofe ha estat arrasadora. He comptat ingents ocasions en què els dos líders van callar i van deixar passar linxaments en forma de 140 caràcters que havien d'haver desautoritzat, condemnat i repudiat; he comptat infinites omissions en les seves intervencions públiques que obviaven declaracions i extralimitacions verbals dels seus subordinats, ministres i consellers, quan els uns fundaven la democràcia en el compliment cec de la llei i els altres ovacionaven l'incompliment alegre de la llei.

Ni Rajoy creia necessari intervenir per ensenyar als seus col·laboradors que la llei és una però la interpretació de la llei és racional, i no mecànica ni automàtica, ni Mas intervenia per reeducar alguns energúmens i negar-los la impunitat que creuen que tenen en gràcia als seus somnis íntims i les seves banderes públiques.

Tampoc han experimentat cap dels dos desassossec visible quan els seus terminals polítics martellejaven negacions flagrants de la forta majoria parlamentària independentista al Parlament, mentre Artur Mas celebrava encantat la victòria del sí en les eleccions del 27-S, ignorant a consciència els uns i els altres els resultats, defraudant formalment el crèdit moral i no polític que tots dos van rebre electoralment, i deformant la realitat per corrompre la informació, fins i tot l'objectiva, mentre n'hi ha uns que parlen per a un sol poble que no existeix i d'altres que parlen per una llei de pedra que tampoc existeix. L'un redueix Catalunya a menys de la meitat de la seva població, com si res l'hagués apartat de la campanya electoral que dura quatre anys ininterromputs i on no ha deixat d'actuar com a cap de propaganda dels catalans partidaris de l'estelada, mentre Rajoy despatxava una potent majoria parlamentària com a assumpte comarcal de tràmit i pedra tosca.

L’un redueix Catalunya a la meitat de la seva població; l’altre despatxa una potent majoria parlamentària com a assumpte comarcal de pedra tosca

Potser per tot això junt, no hi havia senyera a la vista el dia que Mas va anar a transmetre, de forma tan respectuosa com institucional, el missatge al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que no incorreguessin en la debilitat comprensible i humana, però reprovable, de cedir a la pressió indesitjable de poders llunyans, rancis, antics i malsans instal·lats a l'Espanya tel·lúrica, i atengués l'alt tribunal l'eloqüent presència al carrer del seu Govern en ple i, així, ses senyories encertessin la direcció correcta en la qüestió que tenien entre mans. I, evidentment, sense prejutjar en absolut la independència judicial, sí que li advertia cortesament que, digués el que digués el Tribunal, no deixava de ser un tribunal desafecte i Artur Mas no acata decisions de tribunals desafectes perquè continuaria fent el que li semblés millors i el que més li convingués, obligat com està a acatar el mandat de la majoria independentista al Parlament com a única majoria del país per absència de cap altra, tenint en compte l'evident confusió dels catalans que han votat candidatures no independentistes sense saber que són independentistes perquè són catalans.

Al costat de tot això, m'he quedat alleujadíssim dels nivells de pol·lució democràtica de casa meva. Si algun dels meus fills hagués volgut fer amb mi alguna cosa semblat al que han fet els dos presidents –prendre'm per idiota, enganyar-me descaradament, riure's de mi i perdonar-me la vida alhora, ser inconseqüent, reptar-me per la força mascle o per la força alfa, victimitzar-me per eludir els acords, fer-me xantatge amb denunciar-me al jutjat de família o emportar-se els col·legues a casa per intimidar-me– jo crec que l'hauria fet fora de casa, que és el que caldrà fer democràticament amb dos pertinaços defraudadors al Tresor públic del poder.

Jordi Gracia és professor i assagista.