Selecciona Edició
Connecta’t
ELS AMBAIXADORS CATALANS D'ESPANYA (1)

Els silencis de Casajuana

Elpais.cat enceta una sèrie de perfils de diplomàtics catalans amb l’exambaixador al Regne Unit i a Malàisia Carles Casajuana

Carles Casajuana, a l'Hotel Casa Fuster.
Carles Casajuana, a l'Hotel Casa Fuster.

Carles Casajuana acompleix amb escreix l'estètica i la cordialitat que s'espera d'un ambaixador. Ben plantat, elegància sòbria i curiositat educada vers això i allò. Com a bon diplomàtic, també és un diletant de primera, en el seu cas, de la literatura: autor d'una desena de novel·les, la majoria publicades per Quaderns Crema, i guanyador del premi Ramon Llull el 2009 amb L'últim home que parlava català. També ha escrit assaig, el darrer és Les lleis del castell, premi Godó de Reporterisme i Assaig Periodístic. Casajuana escriu regularment a La Vanguardia. Té tots els números per ser eloqüent quan ofereix el seu punt de vista sobre els fets polítics que ens determinen. Però Casajuana és diplomàtic, és a dir, preferirà callar abans que la ment s'expressi lliurement.

Casajuana (Sant Cugat del Vallès, 1954) és el primer d'una sèrie de perfils a elpaís.cat sobre catalans que representen Espanya a l'exterior. Casajuana va ser ambaixador al Regne Unit entre el 2008 i el 2012. Anteriorment havia servit com a ambaixador a Malàisia, al Vietnam i davant del Comitè de Política i de Seguretat de la UE. Va dirigir el Departament de Política Internacional i Seguretat del primer Govern de Zapatero. La seva abasta experiència és directament proporcional a la seva precaució a l'hora de comentar com pot ser més eficient el servei diplomàtic espanyol: “És que a Madrid poden pensar que m'estic posicionant per a algun càrrec”. Cada resposta és mesurada amb silencis de reflexió i en algun moment, de reprovació. El motiu que va plantejar per acceptar ser entrevistat és la publicació del seu darrer llibre, Les lleis del castell, un breu i deliciós tractat sobre el funcionament del poder. Un llibre poc incisiu en casos concrets però que funciona com a manual per als homes i les dones que assoleixen posicions de lideratge a la societat.

El poder no es pot canviar

El lloc concertat per a l'entrevista és el Cafè Vienès de l'Hotel Casa Fuster, als Jardinets de Gràcia. El cafè no té res de vienès però molt de gran luxe: la factura per una aigua de 50 cl, un poliol i un cafè sol puja a 19,45 €. Casajuana explica que havia de fer unes gestions a tocar de l'hotel. Sembla que és un lloc habitual per a ell, tenint en compte que un retrat d'ell publicat fa un any a La Vanguardia també es va fer als mateixos sofàs generosament capitonats del cafè. Mentre m'espera, fulleja un llibre, la tercera i última part dels diaris del periodista basc Iñaki Uriarte. Els diaris d'Uriarte són apunts eclèctics, sovint divertits, de la quotidianitat i de l'actualitat. Casajuana, a diferència d'Uriarte, evita oferir exemples concrets per a les seves meditacions sobre el poder i el funcionament del sistema. A Les lleis del castell exposa la dificultat de canviar les pautes del poder: “El mateix president o ministre s'ha de sotmetre a una disciplina. No pot estar fent el que li vingui de gust. Tot això exigeix una jerarquia, uns filtres, uns procediments. No cal inventar-los. Ja hi són. Són els filtres i els procediments de sempre, la jerarquia que ja existia abans que els nous habitants arribessin al castell. Amb els ajustos necessaris, són els que s'acabaran imposant. Després d'un període d'adaptació, les estructures del poder hauran recuperar una forma no gaire diferent de la que tenien abans de l'arribada dels nous governants”. Aconsegueixo que Casajuana m'ofereixi dos exemples de la invariabilitat de maneres de fer del poder des del punt de vista de la política exterior: “En política exterior, tots els governs arriben amb grans idees, però hi ha assumptes, com les relacions amb Cuba o Gibraltar, en què s'acaba assumint el que va fer el d'abans”.

De la Xina i dels Estats nou rics

Com a experimentat diplomàtic a l'Àsia –també ha treballat a les Filipines i Brunei–, Casajuana confirma que l'habitual retòrica de cada Govern espanyol de prioritzar la presència comercial amb la Xina sovint acaba sent simple retòrica. Espanya continua sent un jugador petit en aquesta part del món i les raons, segons Casajuana, són la manca de vincles geogràfics històrics i també el petit pes industrial que té l'Estat comparat amb gegants com Alemanya: “Hi ha ocasions en què l'economia ens limita; no ens obre portes, o no ens permet obrir totes les portes”.

Les lleis del castell s'endinsa poques vegades en la gestió del poder des del punt de vista de la política exterior. Una excepció, interessant però de nou sense il·lustrar-ho amb algun cas viscut en la seva carrera, és la seducció que generen els Estats nous rics com a solució fàcil per a problemes domèstics: “El curterminisme i el tacticisme fan veure bitllets on només hi ha estampetes. […] Quin cap de Govern no accepta viatjar a una capital estrangera i deixar-se fotografiar amb el seu monarca o president, encara que aquest monarca o president tingui una imatge controvertida i això li generi dificultats amb tercers Estats, si això salva de l'atur milers de treballadors? La constatació que ningú dóna duros a quatre pessetes, i que la visita no sortirà tan barata en termes polítics com s'esperava, ni la solució del problema de l'empresa en qüestió és tan clara com semblava, no vindrà fins més endavant, probablement quan ja sigui massa tard per fer-se enrere”.

Una professió molt vella

Casajuana es mostra incòmode quan li pregunto per com ha canviat la feina d'ambaixador i per les millores que ell proposaria per fer més efectius els serveis exteriors d'Espanya i de la Unió Europea. No creu que, sent una de les professions més velles, la diplomàcia pugui canviar gaire. “El que canvia són els instruments”. Casajuana resumeix la seva feina en cinc punts invariables: representar el país, promoure la cultura i l'economia nacional, informar del país de destinació, conèixer bé l'interlocutor i conèixer bé el país. Insisteix que la feina d'un diplomàtic no és influir en l'opinió pública sinó en les autoritats. Assegura que sempre existiran les ambaixades nacionals, mai seran substituïdes per les delegacions de la Unió Europea, tot i que “potser en alguns casos s'acaba sacrificant una ambaixada per tenir un representant a la seu de la UE en aquell país”.

L'apartat de Les lleis del castell que provoca més por al lector és la fredor amb la qual l'autor explica que moltes decisions dels governs són producte de l'atzar. “Moltes decisions són fruït de la casualitat. Intentem trobar raons, però són raons a posteriori, que podrien ser reversibles. Imagina't una campanya de la por; si falla en veritat el resultat es pot interpretar d'una manera o d'una altra. Estem sotmesos a l'atzar”, diu durant l'entrevista.

Precaució amb Catalunya

Si Casajuana tendeix a expressar-se amb la sensació de no poder desllorigar el seu missatge, encara ho fa més amb la situació a Catalunya. Només em vol fer una declaració, i em sol·licita, com si estigués parlant amb un alumne de primària que ha de fer un dictat, que prengui nota a poc a poc i paraula a paraula: “El moment actual demostra que ser polític no és fàcil, i no és cap regal. La situació requereix polítics d'estatura, respectant la llei, que vagin fins al cor del problema. Ortega y Gasset a Mireabeau o el político explica bé com ha de ser el polític d'Estat”.

Sortosament, Casajuana és més eloqüent a Les lleis del castell. Hi ha un capítol, Verb, que, tot i que l'autor no ho explicita, podria estar perfectament parlant del procés d'independència: “Isak Dinesen va escriure que tots els sofriments poden suportar-se si es poden explicar en una història. El governant té el poder d'explicar aquesta història. Si sap transformar els sacrificis i les esperances en un relat convincent, tindrà el lideratge assegurat. Com va dir Napoleó: «Només es pot governar un poble oferint-li un futur. Un governant és un venedor d'esperances». [...] El llenguatge polític, de vegades, té per objectiu transformar la realitat. El polític, com el poeta, aspira que, en donar a una cosa un nom diferent del que té, es converteixi en una altra cosa. És cert que aquesta operació pot servir perquè les mentides semblin veritats, per donar una pàtina de respectabilitat a accions impopulars o poc confessables, per disfressar aspectes desagradables de la realitat sota el mantell hipòcrita de l'eufemisme o per apartar del camp visual temes inoportuns. Es parla d'alguna cosa i així no cal parlar de la que no es vol parlar. Però també pot servir per millorar la realitat i facilitar la convivència. «La civilització –escriu Fernando Pessoa– consisteix a donar a una cosa un nom que no li correspon, i després somiar sobre el resultat»”.

Aclariment de l'entrevista

"Aquesta entrevista reprodueix erròniament algunes declaracions meves. En la qüestió de política exterior, el que en realitat vaig dir és que amb l'excepció d'assumptes com Cuba o Gibraltar, que tenen una forta càrrega de política interior, els nous governs acaben assumint la política dels anteriors. El periodista també malinterpreta el meu punt de vista sobre les ambaixades de la Unió Europea. El que vaig dir és que tots els estats anirem delegant funcions a les ambaixades de la Unió, però que les ambaixades nacionals no crec que desapareguin. Tampoc estic d'acord amb la utilització que el periodista fa de l'entrevista per projectar les seves idees preconcebudes sobre els diplomàtics (vida privilegiada, extrema reserva, diletantisme, etc)".

Carles Casajuana