Gestos i desobediència
La CUP demana en la negociació que el Govern desobeeixi, però ni Mas ni Convergència s’han mostrat fins ara interessats a fer-ho
L'únic que se sap de les converses Junts pel Sí-CUP és que l'opció Mas és impossible. O no. I que el que podria canviar-ho tot és l'emissió de gestos de desobediència per part del Govern. Arribats a aquest punt, cal preguntar-se pel significat de les paraules gest i desobediència; pel que sembla, clau i poc clares. Què és gest i desobediència?
L'ús de la desobediència és estès, quotidià i efectiu. La jornada de 8 hores neix el 1910 d'una desobediència. Les vagues de lloguers, de dependents i de la construcció, als anys trenta, suposen un augment de qualitat de vida i de drets gràcies a la desobediència. Una vaga femenina, il·legal, desobedient, al Mataró post-Stalingrad, suposa la primera victòria sindical des del 1939. La vaga de tramvies, als cinquanta és, gràcies a la desobediència, la primera victòria cívica també des del 1939.
Les llibertats sindicals i efectives neixen de desobediències als cinquanta, seixanta i setanta, ferament castigades. El dret a l'objecció de consciència davant del servei militar, un dret no previst, neix també de desobediències valentes i rigorosament reprimides als setanta. Gràcies a una cridanera insubmissió al servei militar i a la prestació social substitutòria –30.000 ciutadans es van enfrontar a condemnes de 2 a 4 anys–, la meva generació va fer possible, als noranta, la fi d'aquells treballs gratuïts i forçats a l'Estat.
Les manifestacions, en plena jornada de reflexió, exigint, el 2004, informació sobre els atemptats d'Atocha, van ser un exercici espontani de desobediència, penalitzable. Les acampades del 15-M van suposar desobediència a la llei electoral, que implica, fins i tot, càstig penal. El dret a l'habitatge, no desenvolupat ni garantit, ho està sent per part d'organitzacions com la PAH. La seva obra social, per cert, a través de desobediències i negociacions, està modulant accessos a aquest dret que, amb voluntat política, podrien tenir repercussions legals, fins i tot constituents.
El dret a decidir ha suposat, al seu torn, desobediència? Fins ara, i en el que és una dada sorprenent, que dibuixa el que la gestió governamental d'aquest pack té de real i de propagandístic, no. La cosa s'endinsa abans al món del gest que al de la desobediència. El Govern ha estat molt picallós en no creuar aquesta barrera. Aquest esforç es va materialitzar l'octubre del 2014, quan 150 independentistes –és a dir, més del doble dels primers acampadors del 15-M, aquell gran acte de desobediència–, van iniciar una acampada pel dret a decidir a Barcelona, dissolta de forma estricta pels Mossos. És a dir, pel Govern.
El Govern ha evitat el concepte desobediència, fins i tot aquests dies, quan un president, una exvicepresidenta i una consellera han declarat com a imputats per l'organització del 9-N. En aquest sumari polític, tots tres podrien haver polititzat, en efecte, el cas, assumint l'acusació de desobediència i fent un gir real –el primer– al procés. No ho han fet. Quan falta que els tres imputats siguin portats a judici –en el moment en el qual escric això, no se sap; sembla que no–, els únics problemes legals del Govern i de CDC són per delictes comuns.
Arribats a aquest punt, no cal preguntar-se tant què és un gest –n'estem plens; un gest és una de les postures més forçades del Propaganda-Sutra–, sinó què seria un acte de desobediència per reclamar un referèndum clar, democràtic i vinculant –em temo que, després de tants gestos, encara estem en aquesta casella–. Suposo que seria, bàsicament, un acte de desobediència fiscal. Per ser efectiva –efectiu és, segons em diuen, una reducció del 10% en la recaptació, que això fos notícia internacional, que això afectés el deute, i que tot això obligués l'Estat a negociar–, hi hauria de participar un gruix de la població –és possible? Ja en té prou amb les festes de l'11-M, o assumiria una desobediència efectiva amb el risc de càstig econòmic?–, un gruix encara major d'empreses –juguen en aquesta lliga?–, i el gruix de municipis –l'AMP, una organització propagandística, podria liderar aquest acte que retiraria al Govern la iniciativa en el procés?–.
Significaria, en fi, una exposició d'individus, empreses i institucions al càstig. I significaria descentralitzar el procés i fer-lo, en efecte, efectiu. Cosa poc probable quan CDC ha descobert que només amb gestos pot garantir la seva subsistència.
