Selecciona Edició
Connecta’t
CARTES DE MÉS A PROP

El magrejat pit de la Fornarina

En el quadre cèlebre de Rafael hi ha retratat un càncer de pit per primera vegada en la història de l’art

Fa uns dies, el professor Xavier Antich, en la brillant lliçó inaugural de la Universitat de Girona, va posar un exemple preciós d’investigació. Estudiant La Fornarina, el quadre cèlebre de Rafael, va concloure que el pintor d’Urbino va retratar un càncer de pit per primera vegada en la història de l’art. Antich feia referència a un article de Carlos Hugo Espinel, aparegut en The Lancet, una prestigiosa revista mèdica: aquest autor indica que les taques que s’observen en el pit esquerre de la dona suggereixen aquesta patologia. Fins i tot, assenyala que s’aprecia una possible metàstasi en el gangli axil·lar. Així doncs, de ser certa aquesta interpretació, el que des de sempre s’ha considerat un quadre d’enamorat (Rafael era molt enamoradís i retrataria diverses de les seues amants, i a la Fornarina en diferents ocasions, com a Clio, santa Cecília o santa Margarida), caldria interpretar-ho d’una manera molt diferent: com una mena de comiat, o de testificació del mal de la seua estimada.

Certament, la mirada d’aquella dona, de nom Margaritta Luti, és una mica lànguida i transcendent, i potser ella ja era conscient del seu mal. Això, a més, desactivaria la tesi de Giorgio Vasari, que en les seues famoses vides dels artistes la culpava indirectament de la mort sobtada del pintor, a causa d’un excés de passió i luxúria: “Però ell seguia cultivant els seus amors d’amagades. I així, extralimitant-se en els plaers amorosos, va succeir que una de les vegades va cometre més excessos d’allò habitual i va tornar a casa amb molta febre”. Segurament, Rafael va morir de malària, però la tesi lúbrica de Vasari va fer fortuna. En l’època romàntica, va originar un gavadal de literatura mòrbida i exaltada, amb la Fornarina com a epítom de femme fatale (més encara si considerem que el terme fornicar fa referència als forns, on treballava Margaritta).

A la mort de Rafael, la Fornarina va ingressar al monestir de Sant’Apollonia, al cor del Trastevere, on va morir dos anys més tard, potser a conseqüència d’aquell tumor maligne. Siga com siga, les coses no semblen tan senzilles. En un article posterior publicat al The Journal of Surgery, M. Baun, professor emèrit del University College of London, desactiva la tesi d’Espinel, i considera que aquelles taques són conseqüència de la tècnica pictòrica del mestre d’Urbino, i posa altres exemples semblants, com el quadre de Bathsheba de Rembrandt. La seua argumentació sembla sòlida i ben documentada, i ha estat ratificada per altres metges especialistes en mastologia. I conclou M. Baun, amb una certa sorna, que la unió de l’art i la medicina és sens dubte un camp fascinant, però que requereix molt de rigor per a evitar una visió massa reduccionista i simplista. Al capdavall, Gustave Flaubert ja va escriure sobre la Fornarina, en el Diccionari de les idees rebudes: “C’était une belle femme; inutile d’en savoir plus long”. Comptat i debatut, potser en aquest cas monsieur Pécuchet porte raó.