Selecciona Edició
Connecta’t
MARGINALIA

Freud, ahir i avui

La biografia d’Élisabeth Roudinesco sobre Freud fa un gran favor en aquest moment històric

Sigmund Freud.
Sigmund Freud.

En ocasió d’una estada a la ciutat de Viena per dur a terme una investigació —mai acabada, és clar— sobre el rerefons cultural, polític i religiós de l’obra de Sigmund Freud, vaig entrar en una carnisseria i vaig demanar, per error, cent quilos de salami, quan hauria hagut de dir: “Cent grams”. Va ser un lapsus que no em vaig molestar d’explicar-me, perquè em va semblar poc significatiu —insignificant, per a la psicoanàlisi, no hi ha res—. El que em va sorprendre va ser que, un cop rectificada la comanda, el carnisser, que no tenia cap aspecte d’analista, va deixar anar: “Sigie hätte ’was gesagt”, és a dir, “Sigmund hi hauria dit alguna cosa”. Vaig comprendre, llavors per primera vegada, que la teoria de Freud de la psyche humana encara tenia alguna cosa a veure amb la vida quotidiana de la Viena d’aquell moment (any 1982), com va tenir a veure amb la Viena del segle XIX i primer quart del XX, que són els temps que marquen el zenit, i també el declivi, tant d’aquella ciutat com de l’imperi de què n’era la capital.

Amb motiu d’una nova i excel·lent biografia de Freud (Élisabeth Roudinesco, Freud en su tiempo y en el nuestro, traducció d’Horacio Pons, Barcelona, Debate, 2015), hem mirat d’esbrinar si aquesta hipòtesi se sostenia. Doncs bé: Roudinesco incideix, més que no ho havia fet ningú fins ara, en el solatge vienès, austríac, liberal, jueu i en part cristià de l’obra freudiana, sense deixar d’explicar el quid teòric de la seva descoberta. Abans que ella, el primer biògraf de Freud, el gal·lès Ernest Jones, que va ser deixeble directe del mestre, havia fet una operació molt esbiaixada del pensament i les connexions culturals de Freud amb el món anglès, tot i que Freud —que estimava Anglaterra tant com detestava els Estats Units— només va passar en terra britànica els últims divuit mesos de vida. Al seu torn, Peter Gay —autor de la segona gran biografia de l’“arqueòleg”—, que va fugir de Berlín el mateix any que Freud ho va fer de Viena, es va formar més aviat a Nova York, i, essent com era un gran historiador de les idees, va excedir-se en les relacions entre el nostre psicòleg i la vida social austríaca i alemanya del primer terç de segle.

Roudinesco ha posat, jo diria, les coses al seu lloc: no és possible fer una teoria social de l’obra de Freud —menys encara cultural si tenim present el seu llibre El malestar a la cultura— pel sol fet que no hi ha res semblant a un “inconscient social”, o general o col·lectiu: un pas més enllà de Descartes, i donant-li mitja volta (no una volta sencera, perquè Freud era un il·lustrat de l’ultimíssima fornada), Freud va arribar molt aviat a la conclusió que ningú no té res a veure amb ningú, i que els llaços sexuals o socials que, més o menys, solem forjar a les nostres vides són un afer de narcisisme o de repressió indefugibles per evitar que el món es desagregui. Explica en prou capítols l’evolució i l’essència de les diverses fases de la teoria psicoanalítica fundada per Freud, perquè el llibre no derivi en l’anècdota o en l’hagiografia, i ho fa de manera molt entenedora. Però, en el camp sociocultural, l’autora dóna a Freud el que és de Freud, i atorga al kàiser Francesc Josep, i tota la civilització que va acompanyar-lo, el pes que, sens dubte, Freud va portar sempre damunt les espatles, com una llosa. Més encara, Roudinesco no s’estalvia d’explicar els avatars del llegat de Freud —que ha despertat, a tot el món, trifulgues i enemistats dignes d’una psicoanàlisi—, inclosa la seva amistat, i després enemistat, amb aquest afaitapagesos de tant d’èxit —també ho són els curanderos actuals que pengen al carrer una placa en què s’anomenen frívolament “Psicòlegs”, però no arriben ni a ser confessors eficaços— que fou Carl Gustav Jung, el qual va escriure un text, el 1933, que Freud ja no podia acceptar de cap manera: “Com Hitler deia fa poc, el capità del vaixell ha de ser capaç de romandre sol i tenir el valor de seguir el seu propi camí. El cap és el portaveu i l’encarnació de l’ànima nacional. És la punta de llança de la falange de tot un poble en procés. Les masses sempre necessitaran un cap, sigui quina sigui la forma de l’Estat”. Per aquesta citació, i moltes altres, hem trobat adient, molt d’agrair, la publicació d’aquesta biografia de Freud, la qual, per més gran singularitat, ha fet servir molts documents que romanien inèdits al temps de les altres dues biografies esmentades. Hi ha teories i llibres que fan un gran favor en qualsevol circumstància històrica.