Selecciona Edició
Connecta’t

Arcàdia, utopia i paradís perdut

La relació de Torres-García amb Catalunya va ser afectivament contradictòria

Autoretrat de Torres-García, cap a 1902.
Autoretrat de Torres-García, cap a 1902.

Si yo al llegar a Cataluña quedé preso o prendido, nada tiene de extraño. Únicamente no podrá comprenderlo quien no haya vivido allí. La palabra cultura tiene allí todo su trascendente significado. (J. Torres-García, El universalismo constructivo, 1944)

Catalunya va ser per a Joaquim Torres-García la concreció d’un esperit utòpic, d’un artista a estones vitalista i eufòric, victimista i víctima del medi i la incomprensió. Aquest home d’ulls blaus, de cabellera etiòpica, místic i laic alhora, i a voltes messiànic, ha estat i és per a l’art català una figura clau per entendre la història sociocultural del país.

Poc o molt s’ha parlat de la relació de Torres-García amb Catalunya. Contradictòria i complicada, difícil d’entendre des del punt afectiu, ja que una cosa és la vida de l’obra d’art —que el temps posa en el lloc que li correspon, o no— i l’altra, la de l’artista. Torres-García era uruguaià malgrat els seus orígens “indians”, malgrat parlar i escriure en català, malgrat ser un dels militants més fervorosos del Noucentisme; malgrat haver interioritzat aquell projecte cívic i cultural que aspirava a la transformació de Catalunya.

Res més dolorós per a un artista que veure la seva obra destruïda, incompresa pel públic, i encara menys sentir l’abandonament dels que l’havien encimbellat com el muralista per excel·lència de l’Arcàdia Noucentista. I fou justament aquest rebuig per part de la crítica d’art, per la Mancomunitat de Puig i Cadafalch, allò que a poc a poc el va allunyar de la nostra cultura, malgrat que la reivindiqués molts anys després. Una espina que Torres-García no va poder oblidar mai.

Reclòs a Mon Repòs, es resistí a deixar Catalunya. Cercà aixopluc en Rafael Barradas i en Joan Salvat-Papasseit. Una petita espurna va mitigar el seu desencís. Calia formular un art del present. Amb el seu compatriota i col·lega i amb el poeta de la Barceloneta assajà una nova plataforma estètica i social de l’art fent incursions en els moviments d’avantguarda. El “mestre” Torres-García recuperava la il·lusió i la recerca d’una nova utopia, la modernitat.

Torres-García no reeixí. Va trobar novament una crítica aferrissada contra la seva pintura, en especial d’una veu contundent com la del crític Feliu Elias (Apa). Cansat de lluitar, amb problemes econòmics greus, va deixar Catalunya el maig de 1920 i va iniciar un llarg pelegrinatge a la recerca d’un art ideal que no arribava mai. Aquesta insatisfacció, aquest cercar i recercar, expressat sovint en la seva correspondència, és el que al meu entendre atorga grandesa al personatge, i dic personatge perquè no deixa de ser significatiu que escrigués Historia de mi vida (1934), la seva autobiografia en tercera persona, on Catalunya apareix amb certs tocs pintorescos, defugint el sentimentalisme i l’enyor.

Torres-García anà mitigant els fantasmes del passat en retrobar alguns amics que havien emprès el camí de l’exili tant a l’Uruguai com a l’Argentina. Aquest fou el cas del marxant, promotor d’art i editor Joan Merli i Pahissa, exiliat a Buenos Aires. L’any 1926 Merli havia estat l’editor de la primera monografia “autoritzada” dedicada a Torres-García, escrita per J. F. Ràfols. El 1944 Merli farà realitat un vell somni del pintor, publicant el seu gran compendi de teoria de l’art: El universalismo constructivo (1944), 150 conferències que el “mestre” va dictar a Montevideo des de la seva arribada. Llegint les més de mil pàgines del llibre, es constata que molts d’aquest textos, esdevinguts ara conferències, s’havien gestat a les planes de La Veu de Catalunya o La Publicidad, on Torres-Garcia va col·laborar molts anys fins i tot des de la llunyania. Tan lluny Torres-García, tan temorenc l’editor: “Si m’excuseu que abans d’ara i, des de fa un de temps, no us hagi tramès un mot, us prego que vulgueu acceptar la meva correspondència, amb alguna freqüència, i que la vostra col·laboració arribi a les coses que les circumstàncies em permetin realitzar en aquesta terra que m’acull” (15-3-1940).

Pilar Garcia-Sedas és especialista en l’obra de Torres-García i editora de la seva correspondència catalana.