Torres-García cotitza a Nova York

El mític Museum of Modern Art de Nova York (MoMA), situat a tocar de la Cinquena Avinguda, obre diumenge les portes amb una gran retrospectiva de Joaquim Torres-García (Montevideo, 1874-1949).

L’exposició comença, precisament, amb els murals del Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat, un dels quals ha viatjat a Nova York amb els esbossos de tot el conjunt. La iniciativa del principal museu nord-americà restitueix el paper que correspon a l’artista català-uruguaià —o uruguaià-català, segons d’on es miri— en la història de l’art modern internacional del segle XX. La seva trajectòria nòmada ha influït sens dubte en una certa marginació dins el discurs ortodox més generalitzat. Per Catalunya, però, sempre ha estat un artista essencial —tant quan hi va viure, malgrat els problemes que va tenir, com després—, i per l’Uruguai també —sobretot a partir del moment en què va retornar definitivament i va ser reconegut com un dels artistes més rellevants del país, que ha acabat dedicant-li un museu propi—. Des de l’altra banda de l’Atlàntic, a Barcelona, malauradament està poc representat als museus, però se li han fet moltes retrospectives: un parell a l’antic Museu d’Art Modern del parc de la Ciutadella, una al Museu Picasso el 2003, i, entre altres, una al MNAC, el 2011, l’excel·lent Torres-García a les seves cruïlles. I des de sempre les galeries d’art han posat a la venda obres de l’artista, que sí que està molt ben representat en col·leccions privades catalanes, algunes de les quals han deixat obra a l’exposició de Nova York, juntament amb el Macba, la Generalitat i la Col·lecció Carmen Thyssen.

The Arcadian Modern, subtítol de l’antològica novaiorquesa, representa una mirada molt contemporània a l’obra de Torres-García; per això s’ha enfocat en el procés creatiu, amb la inclusió de molts quaderns de l’artista, plens d’apunts i de referències plàstiques, arqueològiques i arquitectòniques, molts dels quals han estat gairebé desconeguts fins ara; també inclou un nombre important de les petites construccions en fusta, que abasten de 1914 a 1943, i les joguines —que va començar a crear a Catalunya, a partir de 1917, i que va continuar produint en sèrie al llarg dels anys vint i els primers trenta als Estats Units, Itàlia o França—, tractades com una obra d’art més que s’insereix molt bé en la resta de l’univers iconogràfic i filosòfic de l’autor. La tria no busca tant l’impacte de les grans realitzacions com l’impuls creador i fluid, sovint en obres de format petit, molt concentrades i amb un sentit gairebé poètic.

La producció de Torres-García és ingent i molt variada, fins al punt que pot sorprendre i desorientar. Pilar Garcia-Sedas, que l’ha estudiat, encapçalava un text sobre l’artista amb una frase seva aclaridora: “Mi escuela es la negación de toda escuela”. I és que, tret de les dues escoles que va crear, l’Escola de Decoració, a Catalunya, de jove, i la del Sur, a Montevideo, de gran, homogènies i monotemàtiques, la resta de producció campa a cor què vols per les tendències artístiques de l’avantguarda, coetànies als temps que va viure, amb una fluïdesa i una naturalitat admirables i sempre amb una originalitat indiscutible.

La tria del comissari Luis Pérez-Oramas destaca la llibertat de l’artista, al marge de l’ortodòxia, però també mira de cercar l’estil Torres-García, el que es coneix més bé internacionalment, i el posa en valor. Per això ha concentrat el conjunt en els anys vint i trenta, quan l’artista es va endinsar en un cert primitivisme i poc després es va apropar al neoplasticisme holandès, al qual va sobreposar temeràriament la figuració simbòlica, assolint un resultat magnífic. També és magnífic el conjunt triat de quadres abstractes monocroms, en gris i blanc, de la segona meitat dels trenta, pintats a l’Uruguai, amb rerefons de baix relleu arquitectònic.

L’etapa catalana figura al pròleg de l’exposició, amb un dels primers autoretrats, alguns dibuixos de l’etapa modernista del tombant de segle, els esbossos i un dels frescos de la Generalitat, un fragment del gran fris de la Casa Rialp, del 1905 (que fa uns anys comprà a Barcelona el Museo Reina Sofía, que el té a la seva exposició permanent), els essencials tres llibres catalans de Torres-García (Notes sobre art, 1913; Diàlegs, 1915, i El descubrimiento de sí mismo, 1917), un parell de construccions arquitectòniques clàssiques fetes en fusta, una esquemàtica natura morta, un collage procedent de l’IVAM que connecta directament amb l’obra dels dadaistes, i diverses vistes de Barcelona de 1917 i 1918, que enllacen amb les de Nova York i que marquen el camí directe emprès cap a la modernitat. S’havia pensat d’incloure més obra d’aquest període, sobretot pintura mural, com els frescos de Mon Repòs (la casa que dissenyà per a ell i la família als afores de Terrassa, el 1914), uns frescos exultants, avui propietat de la Fundació Antiga Caixa Terrassa, o els de la casa del mecenes i amic de l’artista, Emili Badiella, que li va encarregar decorar de dalt a baix, pati inclòs, la seva casa de Terrassa, i que molts anys després es van extreure i repartir entre els hereus del propietari. Però a l’hora de la veritat aquests préstecs no han estat possibles.

De pare català i mare uruguaiana, Torres-García va viure els seus primers 17 disset anys a Montevideo (1874 a 1891), després en va viure 29 a Catalunya (1891-1920), entre Mataró, Barcelona, Sarrià i Terrassa, dos a Nova York (1920-1922), dos més a Itàlia (1922-1924), entre Fiesole i Livorno, vuit a França (1924-1926, a Villefranche-sur-mer, i fins a finals de 1932 a París), un any i mig a Madrid i finalment 18 a l’Uruguai (1935-1949) al seu Montevideo natal, on va morir. L’etapa catalana, doncs, és la més llarga i fructífera del pintor: va arribar als 17 anys i va marxar quan en tenia 46.

Va iniciar els estudis artístics primer a Mataró i després a Barcelona. Va ser membre del Cercle Artístic de Sant Lluc i es va integrar de ple en l’ambient cultural barceloní. Va col·laborar amb Antoni Gaudí en la Sagrada Família i en la reforma interior de la Catedral de Mallorca —on va coincidir amb qui seria un dels principals detractors de la seva obra, l’arquitecte Joan Rubió i Bellver—. Ja a la primera dècada del XX va crear les primeres obres del Noucentisme i va establir les directrius del nou estil, mitjançant l’obra, els escrits i la docència. El 1909 es va casar a Sarrià amb la seva deixebla Manolita Piña. Tres dels quatre fills naixeran a Catalunya: Olímpia (Sarrià, 1911), Augusto (Terrassa, 1913), Ifigènia (Terrassa, 1915); el darrer fill ho farà ja a Itàlia (Livorno, 1924).

Des de la innovadora Escola Mont d’Or, creada a Sarrià pel pedagog Joan Palau i Vera i traslladada després a Terrassa, Torres-García impartirà els seus conceptes sobre art i el seu mestratge i, al cap d’un temps, continuarà la tasca des de la seva pròpia Escola de Decoració, també allà, a la qual assistiran els pintors Josep Obiols, Manuel Cano, Josep de Togores, Lluís Puig Barella o el futur escultor i propietari de la indústria de perfums Myrurgia, Esteve Monegal. També a Catalunya és on va desplegar la seva gran tasca com a pintor muralista, malgrat que no sempre les coses van anar del dret i més d’una acabaria malament. De tot plegat, només han quedat quatre grans obres: el fris de la Casa Rialp, els murals de Mon Repòs, Pal·las introduint la filosofia al Parnàs com a deessa Musa, de l’Institut d’Estudis Catalans, i la decoració del Saló de Sant Jordi a la Generalitat. També va ser a Barcelona quan va emprendre el camí cap a l’avantguarda, a partir de 1917, junt amb Rafael Barradas, un altre uruguaià que residiria a Barcelona i l’Hospitalet de Llobregat, i, com Torres-García, tindria de marxant Josep Dalmau.

Els malaguanyats frescos de la Generalitat (iniciats el 1912, amb la comanda oficial, i estroncats el 1917, arran de la mort de Prat de la Riba i la seva successió per Josep Puig i Cadafalch a la presidència de la Mancomunitat) van ser l’encàrrec més important de tota la trajectòria de l’artista, de l’abast del qual encara no en som prou conscients en haver estat aturat a mig fer, amb l’obra vexada, després tapada amb unes altres pintures, i ja als anys seixanta recuperada però instal·lada, com es va poder, en un altre espai que l’ha deixat desmanegada i totalment fora de context.

Torres-García va deixar enllestits quatre frescos: La Catalunya eterna (1913), L’Edat d’Or de la Humanitat (1915), Al·legoria de les muses (1916) i el darrer, Lo temporal no és més que un símbol, acabat el mateix any i que va ser l’esca del pecat en ser acusat d’herètic. Aquest darrer fresc ja comença a marcar un canvi, perquè les plàcides figures noucentistes dansen neguitoses, sota un enorme déu Pan. El 1917, l’artista encara va fer l’esbós per a un altre, La Catalunya industrial, que ja s’inscrivia en la modernitat. Si observem l’espai renaixentista, de planta basilical, que Marc Safont va construir a la planta noble del Palau de la Generalitat, hi ha molts més que cinc grans panys de paret, depèn de com es comptin n’arriben a sortir fins a 16. Com hauria evolucionat l’artista en la resta, no ho sabrem mai, però era una obra grandiosa, tal com diria ell mateix.

La trista història final és sabuda: després de l’entusiasme de Prat de la Riba vindria la brutal puntada de peu de Puig i Cadafalch, secundat per Rubió i Bellver, llavors arquitecte restaurador de la Diputació. L’excusa va ser un tema de pressupost, i quan el pintor va dir que estaria disposat a treballar gratis, el nou president va respondre: “La institució no accepta caritat”; però sí que hi hauria diners per a uns immensos cortinatges que tapessin l’obra. Tota una venjança del nucli modernista, llavors ja molt recalcitrant, que no estava disposat a desaparèixer d’escena. Torres-García va ser el cap de turc, i l’art català posterior en rebria la catastròfica conseqüència.