Selecciona Edició
Connecta’t

Només esoterisme i llampecs verbals

El lector de ‘Tots els sepulcres’ és convidat a una festa on hauria preferit no assistir

Jaume C. Pons Alorda
Jaume C. Pons Alorda

Cada un dels llibres reunits a Tots els sepulcresEls estris de la llum (2009), Cilici (2009) i Carn vol dir desaparicions (2010)— ja venia flanquejat de pròlegs i textos de connivència; ara, a part del de l’autor, Jaume C. Pons Alorda (Caimari, 1984), en total són vuit, que a més de donar alguna clau de lectura atorguen al conjunt un aire de vindicació grupal d’una certa manera de fer poesia. Un d’aquests pròlegs explica una anècdota de les de se non è vero, è ben trovato: en un vespre ben regat, Pons Alorda es va comprometre davant els seus amics a escriure, aquella mateixa nit, un llibre sobre tot el que havien fet i parlat, i ho va complir: l’endemà mateix els el va enviar.

De la hiperactivitat literària d’aquest mallorquí en donen fe nou títols més de poesia; una novel·la fantàstica i hiperbòlica: Faula (Lleonard Muntaner, 2012), i la immensa feina de traduir al català Fulles d’herba (Edicions de 1984, 2014), l’obra poètica de Walt Whitman —aconseguir que tot Whitman, traspassat al català d’avui dia, sigui plaent a oïdes catalanes és una empresa colossal—; a tot això cal afegir les seves actuacions com a rapsode tant de versos propis com aliens, com es pot comprovar en l’Agenda de recitals que conté el seu blog. Potser cal veure també aquests textos, més enllà de la lectura en privat, com a partitures per executar davant un públic. En aquest context, la interpretació racional passa a segon terme i es privilegia una aproximació empàtica, és a dir, un deixar-se endur pels gestos i pels èmfasis més que per les paraules.

TOTS ELS SEPULCRES

Jaume C. Pons Alorda
Labreu Edicions
208 pàgines. 15 euros

Es tracta d’una poesia en bona part esotèrica, perquè hi abunden les referències a altres col·legues —l’autor esmenta la “lectura obsessiva” d’Àngel Terron i dels desapareguts Andreu Cloquell i Andreu Vidal com a “germen” d’aquesta trilogia— i perquè del que es tracta, dit en paraules del mateix Terron, és de fer “una exploració per tots els espais que la poesia ha alliberat des de Rimbaud”, cosa que ens porta a un horitzó d’irracionalitat. Però aventures com la de Rimbaud —que proclama: “El poeta es fa vident a través d’un llarg, immens i desraonat desordre dels sentits”— són excepcionals i, més que buscar-les, hom s’hi troba inevitablement condemnat; és improbable que en surtin a dotzenes a cada generació.

Aquests tres llibres conformen les tres etapes d’un itinerari que comença amb el naixement a la llum, passa pel retorn a la fosca i acaba en la resurrecció de la carn —en el benentès que “la llum és l’entranya de l’univers”—. En aquest itinerari, el lector sembla portat a desentendre’s d’interpretacions ambicioses, si més no en una primera lectura, i a deixar-se endur per llampecs verbals. No hi ha versos ni res que s’hi assembli; les paraules s’amunteguen o s’escampen per la plana, en frases curtes, algunes d’intel·ligibles —sobretot les que adopten la forma d’aforismes—, plenes d’imatges singulars i que semblen orientades a sorprendre i fins i tot trastornar. Tanmateix, ¿no hi ha una certa saturació d’aquesta grandiloqüència que no afegeix coneixement? ¿No sembla moltes vegades que l’autor s’ho passa més bé que no pas el lector? I que aquest és el convidat de pedra en una festa a la qual hauria preferit no assistir? Diu el poeta (això és un poema sencer): “Miro dintre meu: / epopeia d’intestins / incendiats de llum”. I el lector diu que, per més referències, ressonàncies i homenatges que eventualment s’hi puguin afegir i enriqueixin la lectura, sembla força irrellevant, tot plegat.

Es tracta d’una poesia en bona part esotèrica, hi abunden les referències a altres col·legues