Selecciona Edició
Connecta’t

Albanell troba Plató

'La fantasia del nàufrag' pren peu en les memòries de l’autor vigatà, però no és autobiogràfic

Pep Albanell juga amb els records a partir d’una narració novel·lada.
Pep Albanell juga amb els records a partir d’una narració novel·lada.

De la cara de Pep Albanell (Vic, 1945) destaca la mitja rialla, afable i propera, com la seva prosa. Ja devia ser així aquest posat quan era petit, segons es pot veure a la foto que il·lustra la portada del seu darrer llibre: La fantasia del nàufrag. D’un text així a finals del seixanta se’n deia degènere; és a dir, textos que creuaven els gèneres tradicionals sense deixar-se classificar amb facilitat.

El llibre d’Albanell és una narració novel·lada, però no és novel·la; pren peu en les memòries de l’autor, però no és autobiogràfic. Com ell mateix s’encarrega d’advertir al lector, els personatges s’hi poden reconèixer, però són ficticis, i el criteri narratiu no és el de la veritat sinó el de la versemblança.

LES FANTASIES DEL NÀUFRAG

Pep Albanell
Editorial Bromera
256 pàgines. 14,95 euros

El text recorre la infantesa d’un nano (Albanell) nascut a Vic i traslladat de menut a la Seu d’Urgell. La primera reacció és sentir-se un cos estrany, però amb l’obligació d’adaptar-se. I el camí per fer-ho és la lectura i l’escriptura, tant en sentit literal (escrivint) com en un sentit ampli: imaginant jocs col·lectius que exigeixen històries prèvies tan o més importants que el mateix joc, una mena d’aventis, que diu Juan Marsé. Especialment històries de nàufrags, perquè el primer llibre que llegeix el protagonista és Robinson Crusoe i a partir d’aquí es desferma el delit per aquest tipus de narracions, en les quals, d’alguna manera, se sent reflectit. Però per damunt de tot hi ha el plaer de la lectura: “Em va passar una cosa que, més endavant, en la meva vida de lector, m’ha tornat a passar una colla de vegades: el llibre em va devorar (...). Era la primera novel·la que llegia en la meva vida i tenia la sensació clara que aquell llibre escrit en el segle XVIII per algú que ja estava mort i que, per tant, no em coneixia de res, parlava de mi”. El nano Albanell descobreix, de cop, el que és un clàssic: qui ens parla superant la distància del temps.

En no pocs sentits, aquest és un llibre platònic, inclús en les històries d’amors. Primer, perquè el material de què està fet és la memòria, com la veritat de Plató, però també perquè quan Sòcrates comença a explicar el mite de la caverna, el seu oponent li diu: “Quins éssers més estranys”, i el mestre de Plató respon: “Ni més ni menys, com nosaltres”. Això fa la literatura: ens presenta personatges amb els quals podem identificar-nos: parla de nosaltres.

El material de què està feta l'obra és la memòria, com la veritat de Plató

Si als diàlegs platònics hi ha mites, al llibre d’Albanell hi ha subhistòries dins la història general. Narracions que no sempre arriben al lector a través del narrador, sinó per boca de personatges secundaris. Un d’aquets relats, llegit a la biblioteca (segona troballa del vailet), parla d’una euga condemnada a viure en una mina. Allí té descendència que mai no ha vist l’exterior, i ella els explica la bellesa dels prats, del cel i els núvols, de les llums i les ombres. No la creuen, tal com els personatges de la caverna de Plató neguen la realitat al presoner quan aquest retorna a la caverna.

Però el lector sí que es creu la història del nàufrag de la Seu: per la manera en què està explicada, per la vida que traspuen les paraules, per la passió de les lectures, per la “fantasia inflamable”, que diu el narrador. I també per les reflexions novel·lades sobre l’ofici d’escriure, com quan l’Albanell marrec comença una novel·la que no acabarà, o quan el narrador reflexiona sobre les dificultats d’escriure i de corregir. O quan parla de l’angúnia de saber que una obra s’acaba, com passa amb aquesta. Afortunadament, l’autor ha plegat l’adolescència. Després, Albanell ha viatjat quasi tant com Robinson i s’ha enfrontat a les adversitats (reals i literàries) amb la mateix tossuderia del nàufrag. Continuarà?