Selecciona Edició
Connecta’t

Tres futurs per a Catalunya

Podem preguntar-nos com hem arribat fins aquí; em sembla més urgent preguntar-nos què passarà

No m'ho esperava. Em refereixo al resultat de les últimes eleccions catalanes: no m'ho esperava. Dient el que deien les enquestes, fins a l'últim moment vaig pensar que saltaria la sorpresa i el sentit comú acabaria imposant-se. Em vaig equivocar: jo creia que Catalunya no és com és. És clar que els independentistes han guanyat en escons i no en vots, però això no anul·la l'essencial, i és que abans de les eleccions hi havia al Parlament català menys d'un vint per cent de diputats independentistes i ara n'hi ha més d'un cinquanta per cent. Ens agradi o no, és un canvi descomunal. Podem preguntar-nos com hem arribat fins aquí i quins en són els responsables; em sembla més urgent preguntar-nos, malgrat això, què passarà d'ara endavant.

Al cap d'unes setmanes de les eleccions catalanes, des del punt de vista del Govern espanyol jo només albiro tres possibilitats, suposant, és clar, que Rajoy guanyi les pròximes eleccions, cosa no improbable, i que Mas sigui capaç de formar Govern, cosa que ara mateix sembla complicada. La primera consisteix que el Govern espanyol fingeixi que a Catalunya no ha passat res, que l'única cosa que cal fer és aplicar la llei rigorosament i que la llei, que s'ha de complir, no s'ha de canviar també quan la realitat canvia; versemblantment, això enverinarà més el problema, cosa que pot portar a una situació molt difícil, si no ingovernable. La segona possibilitat consisteix que el Govern espanyol faci als catalans una proposta de reformes legals, amb el màxim suport dels partits polítics, perquè els catalans puguem votar-la en una consulta que arregli l'enorme error que va suposar, des del principi fins a la fi –des de la seva concepció i gestació fins a la ratificació en referèndum i posterior sentència correctora del Tribunal Constitucional–, la història de l'Estatut (és fals que aquesta història desgraciada sigui l'única causa de la situació actual, però també és fals que no en sigui una causa més, i no menyspreable); encara que els independentistes radicals no acceptarien aquesta solució, totes les enquestes diuen que és la preferida pels catalans, inclosos molts independentistes de circumstàncies. La tercera possibilitat consisteix a promulgar una llei que permeti la celebració d'un referèndum legal i pactat, a la manera de la Llei de Claredat canadenca (una solució a la qual apunta per cert l'última sentència de el Tribunal Constitucional sobre Catalunya de 25 de març de 2014).

Aquesta solució podria constar de quatre passos. Primer: una reforma constitucional que elimini els obstacles legals per al referèndum, començant per la reforma de l'article 2 de la Constitució. Segon: la celebració d'un referèndum d'independència amb regles clares (seguint la doctrina del Tribunal Suprem canadenc en què es basa la Llei de Claredat, aquest referèndum no suposaria la pèrdua de sobirania dels espanyols sobre el seu territori: aquests, simplement, la cedirien durant un temps als catalans perquè decidissin sobre la seva permanència a Espanya). Tercer: si el suport a la independència guanyés per una majoria suficient, s'iniciarien les negociacions entre el Govern català i l'espanyol per arribar a un acord sobre les condicions concretes de la separació. Quart: una vegada aconseguit l'acord, haurien de ratificar-lo en referèndum tots els ciutadans espanyols, que d'aquesta manera no perdrien la sobirania sobre el conjunt del seu país.

Aquestes són les tres possibilitats que en aquest moment entreveig. La primera és la pitjor, però, si el PP segueix en el poder, la més probable: una sortida falsa. La segona no només és una veritable sortida: a curt termini, potser és la millor (o la menys complicada); també és molt improbable amb el PP al Govern. Quant a la tercera, és veritat que és llarga i atzarosa i que hauria de comptar amb l'acord de la UE; però, si es fa bé, pot ser la més segura i duradora per a tots, a més de la preferible per als qui, com un servidor, aspirem a la dissolució política dels Estats i a dependre cada vegada més d'una Europa federal o confederal. Mentre arriba aquest moment, si Espanya no és capaç d'oferir-nos a tots “un projecte suggestiu de vida en comú” –per dir-ho amb la fórmula coneguda d'Ortega–, Espanya no val la pena.

elpaissemanal@elpais.es