Selecciona Edició
Connecta’t

Recuperar la lleialtat de Catalunya

Una tercera via entre independentisme i 'statu quo' comportaria una reformulació profunda del model d'Estat amb inevitables costos per a la resta de comunitats autònomes. ¿Espanya es pot permetre assumir aquests costos?

Recuperar la lleialtat de Catalunya

Després de tres llargs anys d'una mobilització permanent i massiva als carrers i a les urnes, l'independentisme es resisteix a ser aquest soufflé condemnat a desinflar-se amb el simple pas del temps. Les enquestes no semblen indicar que el suport a la independència pateixi cap símptoma inequívoc d'esgotament. A causa d'això, el procés sobiranista sembla que està cridat a ser una de les principals turbulències polítiques que marcaran la propera legislatura.

Tot i així, seria un error considerar l'independentisme com un bloc monolític i infrangible. En realitat, aquest col·lectiu està format per una coalició en la qual conviuen dos grups: els independentistes incondicionals i els federalistes desafectes amb l'statu quo.

El primer col·lectiu és el més nombrós i representa el voltant d'un terç de l'electorat català. L'adhesió al projecte sobiranista entre aquest grup és difícil que es trenqui. Es tracta de ciutadans que han desconnectat d'Espanya i que molt difícilment es veurien seduïts per alguna proposta de nou encaix de Catalunya.

El segon col·lectiu el formen els votants federalistes, o que volen més autogovern per a Catalunya. Encara que són numèricament inferiors (al voltant del 15%), es tracta d'un grup d'un elevat interès estratègic. L'independentisme necessita aquest electorat per aconseguir ser majoritari. En efecte, el votant federalista, tot i que no té gaire bona premsa, és qui decantaria la balança en un eventual referèndum per la independència.

En els últims anys, el debat públic a Catalunya ha estat polaritzat a l'entorn de dues úniques alternatives: independència o statu quo. Aquest plantejament dicotòmic, que no preveu opcions intermèdies, ha beneficiat l'independentisme, ja que ha permès sumar al bloc sobiranista una gran part d'aquells votants federalistes que a priori no tindrien la independència com a primera preferència. I és que si alguna cosa uneix federalistes i independentistes incondicionals és el seu profund rebuig a l'statu quo. Si les opcions es redueixen a immobilisme o ruptura, la majoria de federalistes ho tenen clar: abandonar Espanya.

La instauració d'un debat bipolar respon en bona part a la renúncia del Govern central a competir pel votant federalista. Durant aquests anys, l'Estat no ha posat sobre la taula cap tercera via que permetés atreure els federalistes. En aquesta qüestió, el Govern de Mariano Rajoy ha preferit escudar-se darrere de la legalitat vigent per evitar intervenir activament en la resolució del conflicte.

La inacció del Govern espanyol ha deixat camp obert perquè l'independentisme imposi les coordenades del debat a Catalunya. No obstant això, el plantejament d'una tercera via podria trencar l'actual dicotomia independència vs. statu quo. Però, quina proposta podria efectivament dividir la coalició independentista? Per respondre aquesta qüestió pot ser molt útil recórrer a les lliçons de l'economista Albert O. Hirschman.

El sobiranisme serà una de les principals turbulències polítiques de la propera legislatura

Segons Hirschman, els consumidors lleials d'una marca o empresa són aquells capaços de suportar una eventual deterioració del producte sense passar-se a la competència. La seva adhesió emocional a la marca els impedeix deixar de comprar el producte, tot i que aquest ja no sigui completament del seu grat. Però la paciència dels lleials no és infinita. Superat un llindar de tolerància, els lleials acaben finalment abandonant l'empresa i marxant a la competència.

Perdre els lleials és un veritable handicap per a les empreses, ja que una vegada el lleial opta per desertar ja no és fàcil recuperar-lo. Arribats a aquest punt, les empreses no poden guanyar-se de nou els antics lleials amb simples canvis cosmètics, sinó que han de tornar a oferir-los un producte que s'adeqüi de forma òptima a les seves preferències.

Hirschman centrava la seva anàlisi en empreses competitives, però aquest es pot traslladar de forma convincent al cas català. Molts federalistes que avui optarien per la independència eren lleials amb Espanya i van superar el seu llindar de tolerància després d'un cúmul de sentiments de greuge. Alguns d'ells són coneguts: la sensació d'un repartiment injust de les inversions de l'Estat, el dèficit en el finançament autonòmic o la sentència del Tribunal Constitucional sobre el nou Estatut.

Però potser l'element que va acabar empenyent molts federalistes a superar finalment el seu llindar de tolerància va ser la deterioració de l'autogovern català després de la crisi del deute del 2012. Llavors, el Govern d'Artur Mas, incapaç d'accedir al mercat de capitals, es va veure obligat a ser rescatat pel Govern central. Aquest rescat va estar subjecte a unes condicions que en la pràctica van suposar una anul·lació de facto de l'autogovern català. Va ser llavors quan per molts catalans Madrid va acabar convertint-se en la seva troica particular.

L’Estat s’hauria d’atrevir a adoptar un paper més actiu i superar l’immobilisme

Els sentiments de greuge acumulats durant els últims anys van provocar que molts catalans deixessin de ser lleials a Espanya. Arribats a aquest punt, el Govern central no pot recuperar la seva lleialtat amb simples gestos simbòlics. Si seguim la lògica de Hirschman, l'Estat només pot tornar a atreure els antics lleials amb una proposta que satisfaci plenament els seus desitjos. I no és d'esperar que aquest col·lectiu se senti satisfet amb simples canvis cosmètics amb certa càrrega simbòlica. Molt probablement, una tercera via eficaç comportaria una reformulació profunda del model d'Estat amb inevitables costos econòmics per a la resta de comunitats autònomes.

¿Espanya es pot permetre assumir aquests costos per recuperar la lleialtat de Catalunya? Aquest és, al meu parer, el principal escull. En els últims anys, l'opinió pública espanyola s'ha mogut a posicions menys tolerants amb el sistema autonòmic. Si excloem les comunitats autònomes històriques, els ciutadans partidaris d'una recentralització o anul·lació de les autonomies representen més del doble dels qui prefereixen potenciar la descentralització de l'Estat.

A aquest clima d'opinió se li sumen les recents pressions de les institucions europees perquè el Govern central dugui a terme noves mesures d'austeritat. És difícil pensar que l'Estat pugui convèncer l'electorat espanyol de la necessitat de plantejar un nou pacte amb Catalunya que impliqui estrenye's encara més el cinturó.

En definitiva, recuperar la lleialtat dels catalans no sembla una tasca fàcil. Tot i així, l'Estat s'hauria d'atrevir a prendre un paper més actiu en aquesta qüestió. Si alguna cosa hem après d'aquesta última legislatura és que l'immobilisme és la millor garantia que el procés sobiranista segueixi el seu curs.

Lluís Orriols és doctor per la Universitat d'Oxford i professor de Ciència Política a la Universitat Carlos III de Madrid.