Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

L’escalinata

És raonable que el procés a Mas tingui clara aparença de judici polític i sigui considerat com a tal. Ni els uns ni els altres volen un tribunal de justícia, sinó un instrument per resoldre el seu problema polític

El Govern central va portar l'episodi de la consulta catalana del 9-N al Tribunal Constitucional. La seva sentència va suspendre les actuacions realitzades per les institucions de la Generalitat que estiguessin vinculades amb la consulta. Una interpretació discutible d'aquesta resolució va donar lloc a la querella ordenada per la Fiscalia General de l'Estat i secundada per Manos Limpias. Transcorreguts molts mesos, es va decidir rebre declaració als querellats, triant, per sentir Mas, el dia menys apropiat de l'any, sens dubte involuntàriament i distretament. Un dia especialment simbòlic, el de l'assassinat del president Companys.

Aquesta vegada compareixen davant el jutge governants sense imputació de lucre il·lícit. No són presumptes lladres. Són polítics imputats per les seves decisions polítiques, que els querellants interpreten com a desobediència delictiva al Constitucional. En aquest sentit, és raonable que el procés tingui clara aparença de judici polític, i sigui considerat com a tal. Per això és inevitable que generi reaccions polítiques excessives, apassionades o instrumentalitzades. Reaccionen davant l'escalinata del tribunal centenars de polítics i milers de ciutadans manifestant les seves simpaties cap als querellats i la seva contrarietat pel procés. El Tribunal Superior de Catalunya i el Consell General del Poder Judicial responen amb duríssims comunicats de defensa de la independència judicial, segons ells greument atacada.

Ja ha passat el temps de l'anàlisi de la querella de la Fiscalia. El seu origen, la seva redacció, la dependència jeràrquica dels fiscals, o el discutible encert de la seva admissió a tràmit per part del Tribunal són aigua passada, una realitat irreversible. Ara toca evitar els tremendismes, amainar les passions, recuperar la serenitat, el bon judici, i procurar que, malgrat tot, els jutges el conservin. Les actuacions i les resolucions dels jutges són sempre discutibles i han d'estar, i estan, al punt de mira de la llibertat de crítica jurídica, cívica i mediàtica. Els ciutadans, per la seva banda, tenen dret a expressar la seva opinió al carrer, tal com ho van fer, pacíficament i ordenadament. Encara que en major nombre, el seu comportament era el mateix que en les nombroses ocasions en les quals també es manifesten davant els jutjats, els tribunals i l'Audiència Nacional. I cap d'aquests òrgans judicials s'ha sentit mai pressionat ni afectat en la seva independència.

Possiblement el que ha desagradat més a la majoria del Tribunal Superior i del Consell General del Poder Judicial és el seguici de Mas, amb polítics, consellers i alcaldes, perquè ho perceben com una voluntat de pressió de l'Executiu sobre el Poder Judicial. No obstant això, cal saber que els jutges del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya són íntegres, sòlids, independents, i és impossible que unes veus al carrer, o uns polítics a l'escalinata, puguin moure mínimament les seves conviccions, els seus criteris, els seus judicis.

D'altra banda, cal considerar que les decisions polítiques jutjades van ser decidides col·legiadament i assumides col·lectivament. Tots els del seguici de Mas eren components de les institucions de la Generalitat que van cooperar en aquella decisió, o la van secundar. És la seva decisió política el que s'enjudicia. És raonable que se sentin políticament imputats, perquè, políticament, tots són partícips necessaris en els fets objecte de la querella. La seva presència implicava, ho busquessin o no, una col·lectiva autoacusació pública de coautoria política, jurídicament irrellevant. I, també, una manifestació col·lectiva de discrepància, indiscutiblement lícita, contra la imputació penal de la seva decisió.

El tribunal, per als uns i els altres, era només un instrument, una arma d'atac o una cuirassa defensiva. Els querellants van disparar la querella contra Mas, però en comptes de ferir-lo el van obsequiar amb el valuosíssim regal de l'escalinata del Tribunal Superior, i amb un dia de glòria que no mereix per les boires de corrupció que l'envolten, i per la seva deplorable gestió política. Al seu torn, Mas i la seva comitiva, escudant-se en la seva exhibició a l'escalinata, van obsequiar els querellants amb un tribunal acorralat, amb una difícil sortida jurídica creïble. Les ostentoses demostracions de força política i cívica, contradictòriament, impliquen una dificultat accessòria per absoldre, sobreseure o arxivar el cas, perquè faria l'efecte que les pressions van ser eficaces, que el tribunal va actuar per covardia o submissió. I si condemna, es tornaria a sentir l'argument, malintencionat, injust i tendenciós, de “la jugada indigna” del 1984. Evidentment, ni els uns ni els altres volen un tribunal de justícia. Només busquen i esperen disposar d'un instrument favorable de resolució del seu problema polític.

José María Mena va ser fiscal en cap del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.