Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Què, com, quan i qui s’ha d’investir

Avui, en plena negociació, hi ha dubtes sobre el comportament de la CUP, sobre qui serà el candidat definitiu i fins i tot sobre si hi haurà algun canvi de candidat en el procés d'investidura

En els propers dies es constituirà el nou Parlament sorgit de les eleccions del passat 27-S. Llavors veurem si la majoria absoluta de diputats independentistes complirà el compromís electoral de declarar solemnement l'inici del procés d'independència i també quins diputats electes, després de fer els seus tardans càlculs personals, renunciaran a l'acta de diputat davant una legislatura no apta per a pusil·lànimes.

Una vegada constituït el Parlament ens encaminarem cap a l'esperada elecció del president de la Generalitat. Les sessions d'investidura celebrades fins avui han generat comportaments parlamentaris estranys susceptibles de múltiples interpretacions, amb efectes polítics indeterminats i poc coherents amb la resta de la legislatura. Però l'excepcionalitat del moment pot canviar aquesta rutina i, amb independència de qui sigui investit president, oferir novetats quant al qui, al com i al quan de la investidura presidencial.

1. Des de 1980, en set votacions d'investidura s'ha aconseguit la majoria absoluta en la primera votació, i en les tres restants s'ha necessitat la majoria simple en una segona volta (1980, 1995 i 2010). A més, en les segones votacions sempre s'han registrat variacions de vot respecte de les primeres. Ara s'especula amb la possibilitat d'anar votant noves propostes fins a gairebé esgotar els dos mesos que disposa la normativa per investir president, però en funció de qui sigui el candidat no es preveuen gaires variacions entre votacions.

 2. Aconseguir la majoria absoluta en la primera votació no significa tenir assegurada l'estabilitat al llarg de la legislatura (com va passar el 2003, amb el primer tripartit i la ulterior sortida d'ERC, o el 2012 quan Mas va acabar anticipant eleccions) i anar a una segona votació no implica governar sense estabilitat parlamentària (com el 1995 i el posterior suport del PP). En l'actual mandat hi ha una limitació temporal de 18 mesos i l'estabilitat estarà molt condicionada per l'activitat extraparlamentària.

3. Votar a favor de la investidura no ha significat un suport al president i al seu programa de govern durant la legislatura (com quan Aliança Popular va votar a favor de Pujol el 1984) i votar en contra no ha estat obstacle per a posteriors acords de legislatura (com els vots en contra del PSC a la investidura de Pujol de 1992 o del PP a la investidura de Mas de 2010). I aquelles formacions que van optar per l'abstenció, sempre més difícil d'interpretar, van tenir conductes posteriors molt divergents: de suport incondicional al Govern o de dura oposició (com va passar amb les abstencions de PSC, PP i ERC en la investidura de Pujol de 1995). En canvi, l'agenda política prevista per a l'actual mandat pot mantenir inalterables les intencions explicitades en la investidura.

4. Quan la formació política que avala la proposta presidencial no posseeix la majoria absoluta, ha d'aconseguir vots afirmatius que permetin superar la primera votació i, en cas de perillar la majoria simple de la segona votació, buscar l'abstenció. En aquesta ocasió, el més que probable vot negatiu de Ciutadans, PSC, PP i Catalunya Sí que es Pot al candidat de Junts pel Sí obliga, com el 1980, a sumar sis en la segona votació, ja que no n'hi ha prou amb gestionar l'abstenció (com el 1995 i el 2010).

5. Sempre s'ha especulat molt sobre el sentit de la votació dels partits en la investidura, però mai sobre els candidats. Avui, en plena negociació, hi ha dubtes sobre el comportament de la CUP, sobre qui serà el candidat definitiu i fins i tot sobre si hi haurà algun canvi de candidat durant el procés d'investidura. I podria haver-hi més incerteses si, en lloc de l'habitual sistema de votació pública per crida, es demanés votació secreta (possibilitat que es va incloure al Reglament del Parlament de 2005).

6. La investidura és individual i l'elecció del president comporta l'aprovació d'un programa de govern, però en la primera investidura de 1980 es va aplicar la disposició transitòria cinquena de l'Estatut de 1979, que exigia aprovar simultàniament la composició del Consell Executiu proposat pel candidat. Ara no hi ha un requisit jurídic per a una investidura col·lectiva, com el 1980 o com va demanar el PSUC en la discussió de la Llei 3/1982 que va regular la investidura, però donar a conèixer la composició del "govern per a la transició republicana" en el debat d'investidura pot ser, en l'actual context, una exigència política.

Jordi Matas Dalmases és catedràtic de Ciència Política de la UB