Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Liderar o improvisar

La improvisació és una virtut del bon polític per negociar, però a l'excés revela la incapacitat de lideratge

Després de la victòria clara de les tesis independentistes en les eleccions del 27-S, el nou govern de Catalunya tindrà la responsabilitat democràtica de complir els seus compromisos electorals. Junts pel Sí va aconseguir més d'1.600.000 vots per seguir, fil per randa, el full de ruta del seu programa electoral: declarar solemnement l'inici del procés d'independència, crear i posar en funcionament estructures d'Estat, proclamar la independència de Catalunya i desconnectar de l'ordenament jurídic espanyol vigent, aprovar una llei de transitorietat jurídica i una altra llei que reguli el procés constituent, convocar eleccions constituents abans de 18 mesos i redactar i aprovar a través de referèndum la nova Constitució catalana.

La transcendència d'aquestes eleccions converteix aquests compromisos en objectius d'obligat compliment, ja que pocs votants de la coalició Junts pel Sí estan disposats a sacrificar-ne algun per un peix al cove (llegiu un nou pacte fiscal o fins i tot una reforma constitucional) o a arrugar-se davant l'arxiconeguda excusa de l'immobilisme del Govern espanyol. Tot això implica, com adverteix el programa de la candidatura guanyadora, negociar amb l'Estat espanyol, amb les institucions europees i amb les organitzacions internacionals. Negociar, negociar i negociar. No obstant això, quan John F. Kennedy va afirmar “mai negociem amb por, però mai temem negociar” no només apel·lava al diàleg per resoldre els grans conflictes mundials, sinó que també exigia interlocutors polítics d'altura.

Necessitem dirigents polítics  que assumeixin les seves responsabilitats públiques, que analitzin a consciència la realitat política i que emprin les seves habilitats i coneixements per planificar els passos a seguir per resoldre els problemes i estimular el progrés social

Aquí ens sobren grans conflictes i, per desgràcia, no abunden líders de nivell per resoldre'ls. No em refereixo a aquells líders carismàtics admirats i respectats per unes masses crítiques sense rostre, sinó a polítics amb idees i objectius clars, capaços de respondre amb garanties a les demandes de la societat, que dominin els escenaris de la negociació i que incloguin en la seva estratègia política uns moviments socials cada vegada més informats, exigents i influents.

En el context espanyol, vam seguir acumulant crisi en àmbits clau per al desenvolupament social (economia, polítiques socials, valors col·lectius, cultura, qualitat democràtica), així com en l'eficàcia constitucional, les relacions Catalunya-Espanya, el Tribunal Constitucional, el poder judicial, la monarquia o el sistema financer. Necessitem dirigents polítics aplicats que assumeixin les seves responsabilitats públiques, que analitzin a consciència la realitat política i que emprin les seves habilitats i coneixements per planificar els passos a seguir per resoldre els problemes i estimular el progrés social. Però no hi ha previsió ni projecció, no hi ha nord ni rumb, només impera la improvisació. Mariano Rajoy, Pedro Sánchez, Pablo Iglesias i Albert Rivera tracten de seduir-nos amb accions insignificants, missatges trivials i promeses insubstancials, com si a través de foteses busquessin un efecte placebo per alleujar l'angoixa social. Quatre líders que aviat, en campanya electoral, ens explicaran les seves faules i seran un bluf anunciant la panacea per salvar una societat maltractada per la incompetència, actual i d'antany, dels seus líders polítics.

A Catalunya també regna la improvisació, malgrat que en els últims anys s'han plantejat reptes i propostes d'una rellevància històrica. La suposada planificació mil·limetrada per celebrar una consulta amb la Llei de Consultes Populars no Referendàries es va enfonsar quan, com era previsible, el Tribunal Constitucional la va suspendre cautelarment després de la signatura del decret de convocatòria. Després, en una sèrie de reunions conflictives, es va improvisar, ràpid i malament, un procés participatiu alternatiu que va acabar desembussant la CUP i que finalment va ser un èxit.

La candidatura Junts pel Sí també es va improvisar in extremis després d'una negociació carregada de pressions i xantatges, però en aquest cas no va aconseguir els resultats esperats i només l'ascens electoral de la CUP va permetre aconseguir la majoria absoluta parlamentària de l'independentisme. I ara, com si no haguessin previst l'actual aritmètica parlamentària, negocien a contrarellotge i amb impaciència la investidura i una majoria parlamentària i governamental per iniciar el procés per aconseguir la independència de Catalunya.

La capacitat d'improvisació és, sens dubte, una virtut del bon polític, però no hem de confondre la improvisació com a estratègia de negociació política amb l'excés d'improvisació derivat de la incapacitat de lideratge. Com va dir Shakespeare, les improvisacions són millors quan es preparen. Davant de reptes i conflictes transcendentals un bon líder improvisa molt poc i, quan les circumstàncies polítiques requereixen improvisar, els bons líders sobresurten. Els líders dolents, en canvi, improvisen gairebé sempre encara que tractin de dissimular-ho.

Jordi Matas Dalmases és catedràtic de Ciència Política de la UB

MÉS INFORMACIÓ