_
_
_
_
_
brou de llengua

Sabadel, Madrit i la fonètica com a escarni

La manera de parlar és encara ara una via fàcil per riure’s dels altres

Sergio Llull en un partit.
Sergio Llull en un partit. pedro almestre (afp)

Sé de persones, molt bona gent, a qui periòdicament els demanen per què no poden pronunciar Sabadell en condicions. O Vendrell o Maragall. Qui ho demana són catalanoparlants, i lògicament els altres no, els quals pronuncien de manera invariable una ela final que delata la seva imperícia en l’articulació del so. De forma impertinent, els inquiridors solen insistir, “però com pot ser?, bé pots dir llave o castillo, no?”, una pregunta infantil que amaga un judici de valor sobre el nivell de coneixement d’idiomes d’aquestes persones i fins i tot sobre el seu grau d’integració. Si després de tants anys no pots dir Sabadell com déu mana, és que ets un inadaptat.

Vulguem o no, el sistema de sons de la llengua materna condiciona la nostra capacitat d’articular sons en una altra, fins al punt d’incapacitar-nos per a la pronúncia pulcra d’aquells que no tenim. El castellà, sense anar més lluny, pateix per articular alguns sons consonàntics a final de paraula (i no els en demanis dos), els quals tendeixen a l’emmudiment, com passa amb els adaptats debú o carné, que sorprenen els catalanoparlants perquè aquests sí que poden fer debut i carnet. I, és clar, és abusiu exigir un Sabadell diàfan en tant que l’articulació d’aquest so a final de mot és per a aquesta llengua una completa quimera. “Però bé pots dit llave o castillo, no?”, deia el nostre impertinent. Doncs no, a la majoria del domini lingüístic castellà la pronúncia de la doble ela és yeísta, de manera que ni tan sols a inici de mot ho tindríem fàcil. (Consti que aquesta explicació és vàlida per a gent normal, però no per a professionals de la locució. Que un retransmissor de bàsquet s’esforci a pronunciar cognoms polonesos i es conformi amb Yul per Llull és una droperia indigna.)

Però la impertinència va per barris. Qui té el català com a llengua primera també compta amb una sèrie de condicionants que li determinen la pronúncia en altres llengües, també del castellà per molt bilingües que siguem. Així, entre altres fenòmens, la llengua catalana ensordeix les consonants oclusives finals, de manera que tots els mots que per motius etimològics s’escriuen amb consonants sonores de fet es pronuncien amb la consonant sorda corresponent al mateix punt d’articulació: la b de tub sona com una p; la g de pedagog sona com una c; la d de fred sona com una t, i així tantes com vulgueu.

D’aquí arrenca la burla que s’amaga rere la fórmula estrafeta Madrit, com si en ortografia tot valgués, com si escriure fos un carnestoltes. No demaneu a un catalanoparlant que pronunciï Madrid a la castellana (amb d sonora final o fins i tot emmudint-la) perquè no està programat per fer-ho, i tanmateix no hi ha recurs més senzill per riure-se’n. Poseu en boca d’un catalanoparlant la pronúncia Madrit i li estareu dient petit, provincià, estareu donant per fet que és un barretinaire que no ha sortit mai de casa, que no sap d’idiomes, que és impermeable al cosmopolitisme. I, òbviament, en un context polític és aquell que sempre addueix que “la culpa la té Madrit”.

La fonètica ha estat sempre una via ràpida per a l’escarni. Catalans i gallecs solem ser fàcilment ridiculitzats pel nostre accent, i un mateix acudit fa més gràcia si proves d’explicar-lo amb deix andalús. Qualsevol s’atreveix a reproduir la cantarella italiana si vol resultar animós, i sembla que se’ns ompli la boca si provem d’imitar la pompositat francesa. Ja ens hem deixat de riure de coixos, estràbics i manxols, però com feien els romans amb els bàrbars, seguim fent befa de com parlen els altres.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_