Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

L’amor en la política

El canvi ha començat i no només afecta la manera de pensar, sinó de sentir. Els mateixos excessos dels poders de l''statu quo' estan creant les condicions per a la seva demolició

La situació és molt contradictòria. D'una banda, no deixem de parlar de desafecció de la ciutadania, de crisi del sistema i d’allunyament de les institucions. Les enquestes així ho corroboren una vegada i una altra. Però al mateix temps cal remuntar-se al final del franquisme per trobar tant interès per la política. I això es reflecteix no només en una participació més elevada en les eleccions, sinó també en tot tipus de mobilitzacions i organitzacions alternatives. Dimecres es va plantejar al Palau Macaya de Barcelona un interessant debat en el marc del programa RecerCaixa sobre si la democràcia està en crisi i si hem de repensar-la. Per a la meva sorpresa, tant els acadèmics que treballen en el pla teòric com els activistes de l'entorn del 15-M que hi van participar es van mostrar decididament optimistes. Sí, és cert, van coincidir, vivim una crisi molt profunda, en realitat, diverses i greus crisis alhora, però al mateix temps, aquestes crisis obren grans oportunitats de canvi i de fet hi ha gèrmens d'un nou model que l’statu quo encara no és capaç de detectar.

Entre els joves torna a haver-hi passió per la política, molts d'ells estan organitzant la seva vida al marge del sistema i això, tard o d'hora, tindrà els seus efectes

Una mica d'optimisme no va malament en aquests temps agitats. I el que encoratja l'optimisme és que el canvi no depèn només de l'acció voluntarista d'unes minories que batallen, sinó que els mateixos excessos dels poders polítics i econòmics, que degraden la democràcia per imposar els seus objectius, estan creant les condicions per a la seva demolició. Acabem de saber que a Europa hi ha 122 milions de persones en risc de pobresa i exclusió social. Ho diu Eurostat. 13 milions a Espanya. Són xifres insuportables, perquè són molts els exclosos i perquè entre ells hi ha molts joves que no poden resignar-se a no tenir futur. De fet, entre els joves torna a haver-hi passió per la política, molts d'ells ja estan organitzant la seva vida al marge del sistema i això, tard o d'hora, tindrà efectes.

Sobre com ha de ser aquest canvi i com s'ha de revisar la democràcia tracta precisament un llibre que acaba de publicar-se amb el sorprenent títol d’Amor y política (Icaria), de Montserrat Moreno i Genoveva Sastre, dues professores emèrites amb un gran capital de saviesa per compartir. Sostenen que tot canvi social comença per l'individu. Aquí és on hi ha el germen de tota transformació duradora. I creuen que aquesta transformació ja ha començat. Es tracta d'un canvi, no només de la manera de pensar, sinó de sentir. No hi haurà assalts a cap palau d'hivern; més aviat adoptarà la forma d'una evolució permanent, però serà radical i exigirà una revisió a fons de la democràcia que garanteixi, mitjançant la participació activa de la ciutadania, que la política s'ocupa realment de la defensa d’allò comú.

El primer que rebaten les autores és el darwinisme social que domina el discurs hegemònic, segons el qual la vida és una espècie de selva en la qual només triomfen els millors, els més aptes per competir, i això forma part de l'ordre natural de les coses. Doncs no. Els estudis de biologia, i particularment els de Lynn Margulis, han mostrat que en el procés evolutiu, començat pels primitius bacteris procariotes, hi ha més cooperació que competència. Que, de fet, el gran motor de l'evolució no és la competició, sinó la cooperació.

Com els organismes vius, les societats també canvien lentament, però inexorablement. I el canvi que s'albira és cap a un model social molt més col·laboratiu, basat en la racionalitat, però també en l'afecte i l'amor. Es tracta de conjuminar l'ètica de la justícia, que domina l'esfera pública, amb l'ètica de la cura i la responsabilitat, fins ara relegada a l'àmbit d’allò privat. La primera sosté que s'ha de tractar igual tots els individus, i posa l'èmfasi en el respecte als drets i deures de la persona per sobre de les seves necessitats. L'ètica de la cura, en canvi, també té en compte les diferències entre les persones. Les autores ho resumeixen així: “L'ètica de la justícia prohibeix tractar injustament els altres. La de la cura impedeix a més abandonar algú en situació de necessitat”.

No cregueu que són elucubracions teòriques. Quan en la propera campanya electoral algú sostingui, per exemple, que la proposta d'una renda mínima per rescatar els exclosos és il·lusòria i impossible, és d'això del que estarem parlant. D'una política basada en la cooperació que no menysprea les emocions i aplica l'ètica de la cura, o una política dominada per la freda racionalitat del càlcul i la cobdícia, insensible al dolor dels altres, que culpa els pobres de la seva pobresa i que, ignorant la insostenible desigualtat, tracta de fer creure que no hi ha alternativa possible al model que la sustenta.