Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Economia solidària i democràcia

La col·laboració i la capacitat de compartir obté amb freqüència millors resultats que el simple competir

En aquesta setmana que comença estarem immersos en una gran densitat d'actes que reivindiquen la significació positiva i la força transformadora de l'economia social i solidària en aquest canvi d'època. D'una banda, l'Ajuntament organitza una trobada internacional de municipalisme i economia solidària. D'altra banda, a partir del 23 d'octubre a Fabra i Coats se celebrarà la quarta edició de la Fira d'Economia Solidària de Catalunya, que com cada any reuneix entitats, experiències i debats sobre un espai que no ha parat de créixer a Catalunya en els anys més durs de la crisi. El gran dubte que, amb raó, es pot plantejar és si ens referim tan sols a centelleigs que brillen en el “mentrestant”, és a dir, a l'espera de tornar a l'ordre econòmic tradicional. Sembla indubtable que cooperatives, entitats d'economia social i solidària i altres espais d'aquest tipus resisteixen millor els embats d'una crisi econòmica que no les empreses mercantils pures i dures, ja que aquestes últimes no tenen tanta capacitat d'internalitzar costos i de demanar sacrificis i moments de sobreexplotació a uns empleats o treballadors que no tenen el plus del seu compromís i/o de la seva condició de copropietaris de l'entitat. Per tant, la qüestió és si tot això són simplement draps calents per suportar millor la crisi, o ens està indicant una cosa una mica més duradora, sòlida i amb capacitat de convertir-se en realment alternativa al model econòmic dominant fins ara.

El cooperativisme es pot veure avui com un espai de rapidíssima capacitat d'innovació, d'experimentació i de millora de les condicions col·lectives de vida

En un llibre francament recomanable, La economía de coste marginal cero, Jeremy Rifkin ens adverteix que estem en ple canvi de paradigma: del capitalisme de mercat i competitiu al que s'ha anomenat “procomú col·laboratiu”. Un canvi no exempt de tensions i distorsions, i que permet molts espais híbrids en els quals seguirem trobant molt del vell i poc del nou o a l'inrevés. És obvi que aquest canvi de paradigma té molt a veure amb internet i la posada en qüestió de molts dels elements centrals que han caracteritzat l'economia capitalista i de mercat des dels seus inicis. Ja n'estem veient alguns efectes significatius: reducció de costos en la producció i distribució d'una gran part de béns; possibilitat de compartir i usar béns i productes sense que es plantegi la rivalitat que genera la propietat; la paradoxa que generi més rendiment i millors resultats mantenir en accés obert certs espais i processos d'innovació que tractar de tancar-los i gaudir en solitari d'aquests beneficis, etc. Què passa si, a més, molts dels consumidors són al mateix temps productors de valor, i poden també organitzar-se autònomament sense passar pels canals d'intermediació existents? Anem així comprovant que la col·laboració i la capacitat de compartir obtenen, cada vegada més amb més freqüència, millors resultats que el simple competir.

La tradició cooperativa té una llarga història, i a més la mateixa idea de disposar, usar i gestionar béns en comú també té una llarga tradició. El que és nou és que el que en part es podia veure com a residual, perifèric o carregat d'elements morals o ètics que justificaven una actitud militant sobre aquest tema, és pogués veure avui com un espai de rapidíssima capacitat d'innovació, d'experimentació i de millora de les condicions col·lectives de vida. Ho deia fa poc a Barcelona la professora Marguerite Mendell del Karl Polanyi Institute, de Canadà, “l'economia social en solitari no dislocarà el paradigma econòmic dominant… necessita formar part del procés d'economia col·laborativa i del moviment dels comuns per aconseguir que les institucions es vegin obligades a respondre”. Aquest és el repte que avui està present en bona part del món. Forjar aliances i polititzar el debat sobre la nova economia, sobre l'economia col·laborativa, sobre les noves potencialitats del procomú, i fer-ho veient el paper que poden tenir les institucions a evitar segregacions socials i la reproducció de desigualtats sobre la base de les noves oportunitats tecnològiques. El canvi tecnològic és disruptiu i pot ser també liberalitzador, amb la qual cosa pot permetre relacions més igualitàries, societats més justes i comunitats més sostenibles. O pot derivar en tot el contrari. És a les nostres mans potenciar una deriva o altra.

Joan Subirats és catedràtic de Ciencia Política de la UAB