Selecciona Edició
Connecta’t

L’esperança d’un festival de barri

Fermín Muguruza i Manu Chao van brillar al festival Esperanzah al Prat

Manu Chao i Fermín Muguruza en concert al festival Esperanzah al Prat. Ampliar foto
Manu Chao i Fermín Muguruza en concert al festival Esperanzah al Prat.

Déu els cria... i l'Esperanzah els ajunta. I aquesta vegada fent gairebé ple, ja que la festa va reunir entre d'altres Amparo Sánchez, Joan Garriga, Fermín Muguruza i Manu Chao, la crème de la crème de la consigna solidària, especialment els dos últims. Al Prat va tenir lloc el miracle, en un parc pres per una multitud que no es va intimidar ni per la humitat, ni per la fresca, ni per les cues ni per un so que bé podria haver estat més potent. Quan hi ha ganes de ser-hi s'hi és siguin quines siguin les circumstàncies, i ha de quedar clar que el públic d'aquest perfil de festivals altermundistes és, malgrat el que la distància i tòpics puguin dibuixar, entregat, educat, divertit i comprensiu. L'assistència que qualsevol promotor de concerts podria desitjar. Davant seu la música va fer volar l'estat d'ànim en una nit rodona.

Podria haver-ho estat més, ja que la gestió de les mesures implementades en favor de l'ecologia i l'eliminació de residus en forma de gots abandonats s'hauria pogut fer manifestament millor. La falta de prou punts de venda de la moneda oficial, el Coop,  amb la imatge de Víctor Jara, la seva ubicació i el sistema de retorn del got reciclable, aquest, a més de Jara, amb Joe Strummer i Ovidi Montllor com a efígies, no només va generar cues, sinó que aquestes van evitar que el festival augmentés la facturació de les  barres. Però l'Esperanzah no passarà a la història per aquest detall, sinó per una nit, una altra més, de música popular ballable per a aquells que la veuen néixer, precisament les classes populars. I això es va notar fins en un detall si es vol banal: una txapela llançada a l'escenari mentre actuava Fermín Muguruza va ser retornada després d'haver-se fet servir per aquest, sabedor del que una txapela costa. Un detall que mostra fins a quin punt l'artista sap amb qui tracta.

Malgrat els bons concerts d'Amparo i La Troba Kung-Fú, que van haver d'aixecar una audiència que va començar sent escassa i, per a més dificultats, amb la formació reduïda a quartet, la palma se la van emportar Fermín i Manu. El primer va tocar amb una banda japonesa com a grup, Tex and The Sun Flowers Seeds, que com a bons japonesos van tocar com si fossin d'Ataun. Si els bilbaïns neixen on els dóna la gana, els japonesos poden semblar el que vulguin, fins i tot bascos. Fermín va fer caure la llagrimeta recordant perles del seu repertori tant en solitari com amb Negu Gorriak o Kortatu, entre les quals va destacar La línea del frente i Hay algo aquí que va mal, versió de The Specials gravada per Kortatu, que Fermín va dir que no interpretava des de feia 25 anys. Per cert, la banda japonesa d'acompanyament va tocar impecablement un tema que havien començat a assajar... el dia abans.

I després Manu Chao va ser un altre cop una nova i aclaparadora mostra de vitalitat i energia. Veure'l tens, amb els braços alçats, la musculatura tibant i el gest irat emmarcat per una gorra és tot un espectacle, multiplicat pels milers de persones que el seguien i, com ell, cridaven "uaio... uaio... o... o". Amb la batedora a tota revolució i la banda ampliada amb metalls i percussió, les seves dues hores i mitja llargues d'actuació van ser un remolí, una macedònia de ska, reggae, rumba, rock i foc salpebrada amb les seves falques habituals (¡qué pasó, qué pasó!, ¡qué pasa por la calle!) que va liquar la humitat en les herbes. De fet, el que fa Manu en directe és una cosa així com una sola cançó amb múltiples cares, les cares de tots i cadascun dels espectadors que van cantar a l'esperança en un festival de barri.