_
_
_
_
_
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Atrapat en el temps

El penós resultat del PPC el 27-S ha tornat a mostrar els problemes estructurals que corroeixen el seu projecte polític des de fa gairebé quatre decennis

El sistema català de partits polítics que va sorgir de la transició postfranquista experimenta, des de fa aproximadament un lustre, una metamorfosi tan accelerada que la velocitat dificulta de vegades calibrar-ne la magnitud. Per això pot ser útil aturar per un moment la visió del film i comparar l'últim fotograma, el d'ara mateix, amb el corresponent a vint o vint-i-pocs anys enrere. Per exemple, el de l'olímpic 1992.

Aquell any, després de les eleccions catalanes del 15 de març, Convergència i Unió començava a gaudir de la seva tercera majoria absoluta consecutiva: 70 escons, 16 dels quals pertanyents a Unió. Avui, Unió és extraparlamentària i CDC, convulsionada pels escàndols que afecten les seves arrels, es troba semidiluïda dins de Junts pel Sí i també en un procés de profunda transformació. Quant al PSC –governant a tot arreu excepte a la Generalitat–, els 40 diputats de llavors (27,5%) encara li donaven esperances consistents d'aprovar en el futur la seva gran assignatura pendent. Després del 27-S, vots i escons s'han reduït a bastant menys de la meitat, el cinturó vermell ha mudat de color i, una vegada perdut el seu hemisferi catalanista, el partit és poc més que una federació autonòmica menor del PSOE.

El 1992, Esquerra acabava d'estrenar l'etiqueta independentista, percebuda per molts com un símptoma de marginalitat, i els seus intrèpids 11 escons aconseguits semblaven una proesa. Avui, encara que momentàniament eclipsades les seves sigles, ERC ocupa una posició central, i l'independentisme abasta més de la meitat de l'arc parlamentari. Iniciativa, per la seva banda, tractava de modernitzar l'herència del PSUC amb resultats modests (6,5%). Ara, els resultats no són gaire més superiors (8,9%), però la marca ICV sembla abandonada en benefici de còctels d'esquerres d'etiqueta variable. L'any dels Jocs, gairebé ningú fora d'Arbúcies, el Masnou, Banyoles o Valls havia sentit parlar de la sigla CUP, a la qual ara tots festegen i fins i tot Duran Lleida elogia. Rivera i Arrimadas anaven tranquil·lament a col·legi, i de Ciutadans no n'existia ni la idea més embrionària.

Entre aquests dos escenaris tan dispars (el 1992 i el 2015) només hi ha un partit que continua impàvid, immutable, com instal·lat en el dia de la marmota: el PP català. La mateixa sigla, uns resultats molt semblants (6%, 8,5%), el mateix discurs, la mateixa marginalitat, idèntic dépaysement. Amb el sulfuri catedràtic Vidal-Quadras o amb el xèrif dolent García Albiol.

El penós resultat del PPC en les últimes eleccions catalanes ha tornat a posar en relleu els problemes estructurals que corroeixen aquest projecte polític des de fa gairebé quatre decennis, més enllà de remuntades espasmòdiques. I això que l'escenari semblava ideal: Rajoy a La Moncloa i, aquí, un desafiament secessionista de debò, no com les intencions ocultes que calia atribuir-li a Pujol; i la participació gairebé del 78%, complint el vell somni d'“unes autonòmiques on es voti tant com en les generals”, especialment a la regió metropolitana. Doncs malgrat això, i malgrat utilitzar tots els aparells de l'Estat, el Partit Popular cau a nivells de vot d'un quart de segle enrere i resulta humiliat per Ciutadans, una força sense passat i que tot just està deixant de ser local.

L'any dels Jocs, gairebé ningú fora d'Arbúcies, el Masnou, Banyoles i Valls havia sentit les sigles CUP

Quins són aquests problemes crònics? Només per resumir-ho: la flagrant i mal gestionada dependència de Madrid. Allà, a Gènova 13, han cregut sempre que donar suport a la sucursal catalana significa interposar-se i tutelar sense dissimulació ni pudor: designar arbitràriament candidat García Albiol, i després aixafar la campanya del PPC sota el pes de Rajoy, ministres i barons. La nit del 27-S, alguns quadres del carrer d'Urgell es queixaven de l'excessiva i perjudicial presència de Don Mariano... A bona hora.

I després hi ha la impossibilitat de consolidar un lideratge solvent, perquè (com va evidenciar el cas de Josep Piqué) si és solvent no acceptarà ser una marioneta. Ara mateix tenim Alicia Sánchez-Camacho convertida en un gerro xinès... dels de basar tot a cent, decidida a no apartar-se'n si el partit no li garanteix alguna poltrona institucional confortable. I García Albiol expectant, ignorant si serà el nou líder orgànic o bé se'l considera amortitzat per la derrota i cal buscar alguna dona jove que competeixi en imatge amb Arrimadas. I el cartell pel 20-N per decidir, i Rajoy desfullant totes les margarides.

Així, no hi ha res a fer.

Joan B. Culla i Clarà és historiador

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_