Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Els 25 anys de la UPF

Ens aniria millor si el poder real a les universitats estigués més repartit entre el Govern de torn, els funcionaris universitaris i la societat civil

Desmemoriat, només em vaig recordar del 25è aniversari de les primeres classes de la llavors nova Universitat Pompeu Fabra quan vaig rebre una invitació del meu rector a un sopar per celebrar-ho aquest mes d'octubre. La commemoració és potser prematura. 250 anys d'història, no 25, permeten cavil·lar si una universitat ha aportat alguna cosa realment valuosa a la cultura perdurable. És cert, les avaluacions científiques necessiten menys temps, però 25 anys encara són insuficients: la mitjana d'edat d'un premi Nobel de física és de 55 anys, 58 en els casos de química o fisiologia i medicina. Els nostres primers alumnes en deuen tenir ara uns 43. I, encara més bàsic, els advocats sabem que ningú no és un bon jutge de la seva pròpia causa: com podria jo avaluar una universitat on m'hi he deixat la maduresa? Només puc cantar-la i demanar ajuda per a d'altres.

Enric Argullol, el primer rector de la UPF, va fer bé gairebé tot el més fonamental: va escollir els fundadors, i allà estaven sopant, per exemple, el primer jurista de Catalunya –que és a més el més cortès d'Espanya– i el seu economista sènior més substancial, un antic catedràtic a Berkeley i a Harvard, encara conseller en funcions. Argullol només es va equivocar amb qui escriu això, tot sigui dit sense una fingida modèstia.

La UPF es va fundar amb vocació d'influir en les ciències socials. De seguida es va proposar fer-ho sobre les ciències de la vida. Finalment, va atacar les tecnologies, però no va gosar mai afrontar els reptes de les ciències dures de la naturalesa. Els nostres veïns ens aclaparaven; per exemple, són molt bons en física. Les promocions d'estudiants que any rere any trien la UPF la retraten millor que els seus professors: hi ha sis estudis amb una nota de tall de selectivitat d'11,50 o més. És un indicador útil encara que esbiaixat, perquè la nota de tall, és a dir, la qualificació de l'últim de la llista dels nous alumnes admesos de primer en cada estudi depèn del nombre de places ofertes per la universitat i, després, hi ha estudis molt bons, però poc sol·licitats. En tot cas, si una universitat programa una carrera que també ofereixen d'altres, però per la qual no opta gairebé ningú amb bones notes, hauria de fer-s'ho mirar. Falten diners, però bastants dels que tenim els llencem.

Després, a la UPF li passa una mica com a la ciutat de Barcelona, ja que es pot descentrar fàcilment i derivar cap a una “universitat objecte”. Més del 60% dels estudiants estrangers que acull la UPF vénen a uns cursets de tres mesos fugaços i fascinants, i diuen que aquesta ciutat és fabulosa (i encara més si tens divuit o vint anys). Deu ser mania de professor vell, però tot i que me'ls estimo molt a tots, prefereixo els qui vénen a Barcelona a estudiar per aprendre coneixements substanciosos o pràctics que els qui ho fan per fer turisme cultural i vital.

Finalment, la meva universitat, com probablement totes les altres universitats públiques –a Espanya n'hi ha unes cinquanta, a més de trenta i escaig de privades– és captiva dels seus funcionaris. Això s'ha notat molt en els anys durs de la crisi, ja que als funcionaris universitaris només ens han reduït el sou. En tota la resta som intangibles. El pes de les retallades ha recaigut molt més en els més pobres d'entre els treballadors de la universitat, en els empleats d'empreses subcontractades de neteja o similars que compleixen la seva tasca cada dia amb nosaltres, els bramans, però són invisibles. Les universitats han reduït molt les partides pressupostàries dels invisibles, ja que podien fer-ho. El resultat ha estat paorós, sobretot perquè aquesta gent no pot ni queixar-se, perquè no té cap representació en un claustre universitari. També ho han pagat més que nosaltres els antics professors associats, els contractes dels quals no han estat renovats, o els joves o postjoves professors no funcionaris, amb unes carreres que han estat congelades des de bon començament. Si la cultura necessita un quart de mil·lenni per avaluar-se i la ciència, mig segle, les polítiques socials es pateixen cada dia.

Per això acabo amb un cant a la política. Ens aniria millor si el poder real a les universitats estigués més repartit entre el Govern de torn, els funcionaris universitaris i la societat civil. Un dels dos o tres millors sistemes universitaris públics del món és el de la University of Califòrnia, on el governador de l'Estat nomena el president del seu board of regents per a un mandat de 12 anys, com també passa amb 18 dels seus 26 membres. A Catalunya, és una reforma viable.

Pablo Salvador Coderch és catedràtic de Dret Civil de la UPF