Selecciona Edició
Connecta’t

Les majorets del president

La declaració d’Artur Mas davant el jutge es converteix en un espectacle polític perfectament organitzat

Mas, després de declarar davant el TSJC.
Mas, després de declarar davant el TSJC.

Més de 400 alcaldes s'han presentat aquest matí a la Ciutadella amb les vares de comandament. Les movien amunt i avall, alguns amb més gràcia que d'altres. S'hi recolzaven, les alçaven i les feien girar. Amb els bastons a la mà han recorregut el parc, el passeig Lluís Companys i s'han plantat davant del Palau de la Justícia de Barcelona. Amb les vares seguien el ritme dels càntics que brollaven de la massa que els feia el passadís. Amb les vares han fet un túnel per sota del qual ha passat el president Artur Mas quan sortia de declarar davant el jutge per haver organitzat la consulta del 9-N. L'espectacle, perfectament sincronitzat, era inusual; acolliments populars d'aquesta mena no acostumen a ser per a polítics sinó per a estrelles del pop o de l'esport.

Tots eren Mas, o almenys és el que cridaven insistentment els batlles i els ciutadans presents. La JNC ha desplegat una pancarta gegant amb el perfil del seu líder imprès i la frase “Gràcies, president”. Els voluntaris de l'ANC, identificables per uns pitets de color verd, informaven els assistents de l'horari dels homenatges a Companys, de l'hora d'arribada de Mas i de la ubicació dels autobusos que els havien portat a Barcelona procedents d'arreu del país. Maria Bové ha vingut sola des de Tarragona arrossegant un carro d'anar a comprar on carrega estelades i cereals. És una professora jubilada que no es perd gairebé cap mobilització independentista. La seva filla, l'Edith, l'havia de secundar una hora més tard. Amb 33 anys, l'Edith, cartera de professió, va decidir estudiar Filologia Catalana per ensenyar català als nens i als estrangers, explica orgullosa la seva mare. Bové m'insisteix perquè denunciï una possibilitat que ella dóna per segura: el sabotatge de la línia de l'AVE va ser obra del Govern espanyol.

La majoria dels assistents eren jubilats. A més d'un no li hauria fet res que el teletransportessin a un espectacle de varietats a Marina d'Or organitzat per l'Imserso. Si no fos per aquesta presència de ciutadans d'edat avançada –al cap i a la fi són els catalans que, amb excepció dels alcaldes, poden dedicar més hores d'un dia feiner a manifestar-se–, l'escena tenia una retirada a la rua de colors i alegria de la mítica portada d'El zoo d'en Pitus. De tant en tant apareixia algun jove, com Imelda Orriols, de Banyoles, de 17 anys i recentment aterrada a Barcelona per estudiar Matemàtiques. S'hi ha volgut acostar amb el Bicing, abans de pujar cap a la biblioteca per estudiar, per donar suport al president: “Jo, tot per Catalunya”, m'ha dit Orriols. També ha irromput una classe de primària de l'Escola Font d'en Fargas cridant “independència”. Els adults que els envoltaven, els aplaudien i felicitaven les professores.

Mas ha baixat del cotxe oficial acompanyat per Núria de Gispert. Han recorregut 100 metres de passadís triomfal seguits d'un equip de rodatge que, segons el cap de premsa del president, agafava imatges per a un documental. Dins dels jutjats hi havia una tranquil·litat sorprenent; el soroll de l'exterior no arribava a la primera planta del palau. Els mossos s'esperaven amb els periodistes. A la planta baixa transcorria la jornada habitual: advocats amb la toga acompanyant clients, famílies amb cares desencaixades, procuradors i vells policies amb la cigarreta permanentment penjada dels llavis.

Després de la declaració, el primer que ha fet Mas és comentar l'experiència amb el seu equip més proper, encapçalat per Francesc Homs. Somreia amb un punt nerviós. A la sortida, el president s'ha estat quiet una bona estona per tornar a rebre el caliu dels adeptes. Saludava amb la mà fent el gest de les quatre barres, potser esperava que algú entonés Els segadors, cosa que inevitablement ha acabat passant.

A l'altra banda del passeig Companys, a prop de l'autocar que els ha de tornar a Bellpuig, s'esperen en un banc Ramon Oromí i Joan Torres. Torres és un empleat de banca prejubilat. Oromí té 78 anys però n'aparenta 10 menys. Fa molt d'esport. S'ha llevat a les 4.30 de la matinada. Ha assistit a l'homenatge a Companys de Bellpuig i d'allà han sortit cap a Barcelona amb els companys de l'ANC. Oromí és un pou de coneixement. Em descobreix una pedania, de nom Segura, que hi ha a tocar del poble del Fonoll, municipi popular perquè el van repoblar famílies nudistes. Oromí evoca l'època en què van arribar els primers hippies al Fonoll, fa més de 30 anys. Ell hi anava en bicicleta, 30 quilòmetres de camp des d'Anglesola. Els records d'Oromí aconsegueixen abstreure'm d'on som. Per un moment formo part d'una tribu neorural allunyada del procés. Al campament naturista l'espectacle no deu ser el mateix, però almenys no t'has de manifestar cada mes.