Selecciona Edició
Connecta’t
LA CRÒNICA

‘Slow TV’

BTV recupera, amb prudència, el format d’una televisió que ofereix, sense talls ni muntatge, una activitat, un viatge, tot sense presses

BTV ha viatjat per la Línia 9 del metro.
BTV ha viatjat per la Línia 9 del metro.

Quan tot s'accelera, poder anar sense presses gairebé es converteix en un signe d'exquisidesa. La moda de l'slow invadeix moltes activitats i també la televisió. Els noruecs van tenir una sorpresa enorme quan un programa que es limitava a oferir un viatge amb tren, sense talls que l'abreugessin, va tenir un èxit inesperat. Va ser l'any 2009 i va durar set hores i 16 minuts. Ho van repetir, oferint, aquesta vegada en directe, la tranquil·la navegació d'un transbordador pels fiords. El programa va durar 134 hores, 42 minuts i 45 segons. Va tenir una quota d'audiència del 36% i el fet que fos en directe va provocar tota una festa durant el recorregut. El darrer ha estat aquest any, una narració del que va passar a la II Guerra Mundial davant d'un petit auditori a càrrec d'un respectable professor. L'emissió va durar més de tres hores i mitja. Quan el professor sortia a fumar un cigar, un cor entretenia l'audiència.

La novetat no és l'oferta. És l'èxit que té. Abans que els noruecs, una emissora novaiorquesa va oferir per Nadal la imatge d'un foc de xemeneia. Col·locada la pantalla al lloc més indicat del menjador, se suposa que donava un aire familiar, nadalenc. Era la televisió ambiental. Ho van fer des del 1966 fins al 1989. L'any següent, un cervellet de l'emissora va al·legar que no podien estar tant de temps sense publicitat i va cancel·lar el programa. Malgrat les protestes, l'emissora no va tornar a emetre el foc nadalenc fins l'any 2011. Fins i tot abans que tot això hi ha algunes pel·lícules d'Andy Warhol. En blanc i negre. Sleep (1964), que mostra un amic del cineasta, John Giono, dormint durant cinc hores i l'única cosa esperable és que canviï de postura. Més llarga encara és Empire, del mateix any. Warhol va col·locar una càmera fixa gravant el gratacel novaiorquès i, a més, ho projectava a càmera lenta. Total, vuit hores. Recordo haver vist la primera (per ser exactes: un tros suficient), a la cinemateca francesa de Trocadero. No la van projectar a la sala habitual, ho van fer en un espai sense butaques ple de coixins perquè els respectables espectadors poguessin seguir sent ambdues coses, espectadors i respectables. Segurament, a les casernes de Warhol, aquestes projeccions es convertien en un altre tipus d'esdeveniments més divertits del que promet la mera contemplació de l'obra, clarament soporífera.

La televisió, que s'ha de barallar pel seu espectador més durament que el cinema, quan en aquest el té tancat en una sala i a les fosques, va inventar els canvis de pla cada vegada més reiterats. Cada canvi sembla com si anunciés una novetat que, la majoria de les vegades, no arriba. El cinema es va contagiar de la televisió entre altres raons perquè, cada vegada més, el seu mercat principal era la petita pantalla i havia d'acomodar-se als seus ritmes. I van arribar aquelles pel·lícules on un pla de 20 segons és pecat. Curiosament, ara la modernitat torna a ser l'estètica reposada i fins i tot hi ha pel·lícules d'una única presa (real, El arca rusa, o trucada, Birdman). No obstant això, no confongueu la slow TV amb el Gran Hermano 24 horas. Aquí, a les quatre de la matinada, l'únic que espera el televident és sorprendre un edredoning.

Una emissora novaiorquesa va oferir per Nadal la imatge d’un foc de xemeneia. Era la televisió ambiental

Qui vulgui aquests dies tenir un tast de slow TV pot buscar-la a BTV. Aquesta és l'emissora domèstica més atrevida en assumpte de formats. De fet, la slow TV no hi és inèdita. En els temps fundacionals de Manuel Huerga, quan acabava l'emissió oferien el visionat tranquil d'una peixera on sempre es podia jugar a detectar on començava el bucle i es tornaven a veure els mateixos peixos nedant per les mateixes aigües. Ara, la slow TV es pot veure a la tarda, una mitja hora, i de matinada en sessions més llargues.

Una oferta tímida comparada amb els metratges noruecs, però que permet assaborir una altra manera de mirar, i no mirar, la televisió.

Ara la modernitat torna a ser l’estètica reposada i fins i tot hi ha pel·lícules d’una sola presa

La càmera pot estar en un lloc determinat com un racó de l'aquari o en una instal·lació per a escalades. O sobre un vehicle. I així fas una passejada pel Poble Nou o Gràcia o viatges pels túnels de la línia 9 del metro. No s'admet cap tipus de tall o muntatge.

“No ens hem d'assemblar a les televisions generalistes”, comenta Sergi Vicente, el director de BTV, “i tenim una vocació experimental”. Per minorar riscos, la seva slow TV se situa en horaris amb poca audiència i té l'avantatge de ser barata i flexible si es necessiten ajustos de graella. Però aquest format humil, aquesta televisió sense presses, té quelcom d'inexplicablement hipnòtic.