Selecciona Edició
Connecta’t
PROVOCACIONS

Una generació sense assaig?

A les llibreries de Barcelona predominen els assajos en català sobre les glòries d’una Catalunya independent

Les poques contribucions actuals a l’assaig en llengua catalana, i n’hi ha d’excel·lents, no desdiuen el panorama permanent d’una literatura desproveïda, entre altres coses, de forma assagística. Tornem a l’absolutisme de la poesia com a cúspide de la piràmide i, de forma ja fins i tot secundària, a la cèlebre apel·lació de Sagarra en una conferència de l’any 1925 sobre la crisi de la novel·la catalana. Poc després, Carles Riba insisteix i parla d’una generació sense novel·la. Després dels fruits il·lustratius de la novel·la rural i del naturalisme d’incipiència urbana, un lapse fluix de narrativa fa sospitar que el Noucentisme és refractari a les novel·les. ¿Era un buit estrany com deia aleshores algun crític, la conseqüència d’una poètica hegemònica o la manca del mínim de públic indispensable per a la novel·la? Abans, Narcís Oller confessa el seu “estat de depressió terrible” quan el modernisme fa més cas a la lírica que a la narrativa. Era el bric-à-brac de fi de segle, agònic i sense vincles amb la vida i els personatges d’una societat, la voràgine de la ciutat real, de la mateixa manera que ara llegim els drames de la novel·la rural com una consistència de la Catalunya profunda per contrast amb les ambivalències de Barcelona.

L’assaig té ara mateix una vitalitat excepcional en el món anglosaxó i també, per exemple, a França. Passen moltes coses, de complexitat inoïda, i hi ha moltes coses per dir o, vist d’una altra manera, un munt de preguntes per fer. Però a les llibreries de Barcelona predominen els assajos en català sobre les glòries d’una Catalunya independent. Amb totes les coses que passen al món, una literatura assagística catalanocèntrica ve a ser una febre infantil. Una generació sense assaig? Els editors reconeixen que l’assaig en català té molts pocs lectors. Qui sap si la causa és la reacció natural enfront de l’hegemonia d’una temàtica nacionalista o si el lector de Catalunya sol preferir llegir assaigs en castellà. D’altra banda, existiria una premsa en català, bona o dolenta, si no estigués subvencionada?

Al seu estudi Una generació sense novel·la, el professor Alan Yates compacta tota aquella història. Cita el cas de C. A. Jordana, noucentista que escriu una narrativa molt pàl·lida i confessa tenir “por a la novel·la”. Amb lucidesa, però sense resultats de narrativa pròpia, Carner constata que una societat no pot aspirar “a un veritable to metropolità sense reixides invencions novel·lístiques”. El paral·lelisme amb l’actual sequera assagística potser no sigui del tot desencertat. És més: segurament és un efecte col·lateral de les prioritats catalanocèntriques d’una futura nació ideal enfront de les urgències de la metròpoli imperfecta, pecaminosa i mixta.

Valentí Puig és escriptor.