Selecciona Edició
Connecta’t
ART

El símbol i el gest

La Sala Dalmau presenta una petita exposició amb obres de diferents èpoques de Torres-García, amb la proesa que totes estan a la venda

'Objectes de tocador', de Torres-García, es pot veure a la Sala Dalmau.
'Objectes de tocador', de Torres-García, es pot veure a la Sala Dalmau.

Joaquim Torres-García retreia a Picasso que era ell qui havia iniciat una revisió de l’Arcàdia, bastant abans que el malagueny s’endinsés en la seva època rosa, el zenit de la qual es remunta a la producció feta a Gósol el 1906. Capacitats i geni a part, és ben cert que cap al 1900 Torres-García ja pintava paisatges bucòlics i nimfes mediterrànies, quan encara faltava molt perquè Eugeni d’Ors, llavors emmirallat en Oscar Wilde, s’inventés el Noucentisme. En l’aspecte plàstic el català uruguaià va ser l’inventor del nou estil, fins i tot en les posteriors derivacions cap a l’academicisme que cristal·litzaria especialment en l’escultura dels anys deu i vint. Torres-García va vindicar Puvis de Chabannes davant del simbolisme crepuscular melancòlic o místic i, també, del costumisme elegant i burgès que estaven en voga aleshores. El paper de precursor li és indiscutible malgrat que la seva producció entre 1900 i 1910 sigui poc coneguda, més enllà d’alguna tela de petit format, com la que hi ha al MNAC, o dels murals de la Casa Rialp, comprats fa uns anys pel Museo Reina Sofía de Madrid. L’envergadura i el fracàs final —estrepitós i no pas per culpa seva sinó per la mort d’Enric Prat de la Riba— de l’encàrrec dels frescos del Saló de Sant Jordi al Palau de la Generalitat, pintats entre 1913 i 1917, han eclipsat el moment inicial del Torres-García noucentista de la dècada anterior.

Torres-García està més ben representat a Catalunya en col·leccions particulars

Aquests dies, aprofitant la imminent inauguració de la gran retrospectiva de l’artista al MoMA de Nova York, la barcelonina Sala Dalmau, que de sempre s’ha dedicat a difondre l’obra del mestre i els deixebles de la Escuela del Sur, presenta una petita exposició amb obres de diferents èpoques de Torres-García, amb la proesa que totes estan a la venda. A Catalunya, l’artista continua estant més ben representat en col·leccions particulars que no pas als museus públics. Del conjunt de la Sala Dalmau, sobresurten algunes obres molt destacades, com una de les diverses versions de La font, pintada amb tremp sobre cartró pels voltants de 1905 i que ja és una obra plenament noucentista i d’una qualitat extraordinària. Una altra obra important és Objectes de tocador, del 1917, de nou pintada sobre cartró, que havia estat triada pel comissari de l’antològica del MoMA, Luis Pérez Oramas, però que al final els propietaris han preferit posar-la a la venda. Aquest excel·lent quadre ja posa de manifest el camí decidit cap al constructivisme que iniciava just en aquell moment l’artista. Tan avesat com va estar sempre a la pintura amb anhels transcendentals, plena de signes i símbols, en aquesta obra, igual com en la que hi ha penjada al Museo Reina Sofía de la mateixa època, Torres-García crea una composició magistral amb elements molt senzills, en aquest cas fins i tot frívols, com poden ser els objectes d’un tocador femení sàviament distribuïts en un rectangle que, a la vegada, conforma una obra abstracta i radical.

Magnelli, Melotti i Miró es relacionen amb teles de gran format, dibuixos i ‘collages

Una altra exposició interessant de la nova temporada és Magnelli, Melotti, Miró. La dansa de les formes a la galeria Marc Domènech. Excel·lents escultures de l’italià Fausto Melotti es relacionen amb teles de gran format, dibuixos i collages d’Alberto Magnelli i dibuixos i escultures de Joan Miró en un ballet formal molt ben orquestrat. Antoni Llena potser hauria sigut un bon convidat a la dansa, però té tota la pista per a ell a la galeria A/34, que li dedica els Fragments d’una trajectòria, presentats precisament per Luis Pérez Oramas. Els elegants papers plegats i retallats dels anys vuitanta, que van ser llavors a la monogràfica de Llena a la Fundació Miró, mantenen concomitàncies amb els collages abstractes de Magnelli, i els objectes-escultura dels noranta i la dècada següent ho fan amb els dibuixos i escultures de Miró i Melotti. Els fragments llenians comencen amb les escultures dissecades dels anys seixanta, immerses en l’art pobre i precursores de l’art conceptual, i acaben amb una versió petita del David i Goliat, de la Vila Olímpica. Pel mig campa un deliri de papers rebregats, filferros, cartrons, vidres trencats, cinta adhesiva, retalls de foam i, fins i tot, residus de pa d’or que conformen unes composicions delicades i elegants, en les quals els signes i els símbols han fugit per donar pas al gest, d’ordenació primmirada, més enllà de l’absoluta humilitat dels materials.