Selecciona Edició
Connecta’t
LLIBRES

L’Acadèmia dels Teatraires

'Institut del Teatre. Els primers cent anys 1913-2013' estableix nous períodes cronològics

Façana de l’actual Institut del Teatre.
Façana de l’actual Institut del Teatre.

L’Institut del Teatre de Barcelona va fer cent anys el 2013. La seva creació culminava una reclamació històrica d’un espai de formació per als aspirants a professionals de les arts escèniques. Amb Adrià Gual com a ideòleg i director, la institució germinal —l’Escola Catalana d’Art Dramàtic— va néixer amb la pretensió, ben quimèrica, d’esdevenir un dels pilars necessaris d’un Teatre Nacional Català, homologable als que hi havia en les grans capitals europees.

Malgrat les vicissituds polítiques, que l’obligaren a canviar de nom i tot, la institució va sobreviure a empentes i rodolons a dictadures i règims sota l’empara institucional de la Diputació de Barcelona, la Mancomunitat de Catalunya o la Generalitat republicana. Des de la dècada dels setanta ençà, s’ha convertit en un dels referents de prestigi internacional en l’àmbit de les arts escèniques. Esdevé l’autèntica Acadèmia dels Teatraires, consagrada a la formació, però també —amb menys convenciment— a la recerca i a la preservació del patrimoni escènic. Disposa, a més, d’uns generosos pressupostos públics provinents de la Diputació barcelonina.

El cofoisme de la publicació va en detriment d’un balanç profund i polièdric

Institut del Teatre. Els primers cent anys 1913-2013 inclou la reedició del text de Guillem-Jordi Graells publicat a L’Institut del Teatre. 1913-1988. Història gràfica (1990) i una síntesi panoràmica dels darrers vint-i-cinc anys, a cura del periodista Xavier Febrés. L’aportació nova del volum abraça, doncs, l’etapa de 1988 a 2013 i, com en la precedent, estableix diversos períodes cronològics. Febrés hi planteja el model institucional de l’Institut del Teatre (1988-1992), els canvis motivats pel creixement (1992-2002) i la inserció en l’Espai Europeu d’Educació Superior (2002-2013). Un relat oficial que, sense pregoneses ni arestes, compleix amb l’encàrrec de fer-ne una panoràmica general, mostrari de virtuts i heroïcitats, informe de projectes i fites, dels últims decennis.

Del darrer tram d’història de l’Institut del Teatre, cal destacar-ne alguns dels noms cabdals en la seva gestió, com ara Jordi Coca, Pau Monterde o Josep Montanyès, i també l’esforç genèric en tant que institució per respondre a les palpitacions de la modernitat. Tanmateix, vist el caràcter marcadament oficial del llibre, no cal dir que es passa de puntetes pels debats (de vegades sagnants) que s’hi han entaulat portes endins. Uns debats que han girat sovint a l’entorn del model acadèmic/artístic/institucional, l’adscripció orgànica a la Diputació i educativa a la Generalitat, el paper de la recerca, el vincle amb la universitat o la conservació i divulgació del patrimoni històric.

Condicionat pels fastos de l’efemèride, el volum commemoratiu del centenari de l’Institut del Teatre desaprofita l’avinentesa d’abordar, en la primera part, una actualització dels coneixements històrics sobre la institució a la llum de les noves recerques i, en general, d’analitzar els períodes del seu passat des d’una perspectiva molt més àmplia i exigent. La sumptuositat i el cofoisme de la publicació ha anat en detriment de la idoneïtat d’escometre’n un balanç més profund, polièdric i crític. Sobretot, en un moment en què, dependent d’una administració anacrònica i mastodòntica com la Diputació de Barcelona, l’Institut del Teatre travessa una enèsima crisi de buit de poder i d’indefinició acadèmica.