Selecciona Edició
Connecta’t

Companys vigilat i detingut

La vigilància i seguiment de líders és una pràctica habitual. El president de la Generalitat no en fou pas una excepció

Fitxa policial de Lluís Companys de 1940.
Fitxa policial de Lluís Companys de 1940.

Els serveis secrets dels estats no s’improvisen. Darrera les accions novel·lesques de vigilància, persecució i transmissió d’informació o secrets hi ha macrobjectius, geoestratègies i planejaments molt ben estudiats. La vigilància i seguiment de líders polítics és una pràctica habitual. També ho era en la època d’entreguerres i ja no cal citar l’augment d’agències d’espionatge i d’informació a partir de la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial.

Així doncs, LLuís Companys, polític important, President de la Generalitat de Catalunya, actor principal dins la guerra civil en una Europa envoltada de feixismes, no en fou pas una excepció. Des de la proclamació de la Segona República, Companys fou inclòs en la llista de polítics que calia vigilar i espiar. En els seus viatges a l’estranger, destacadament a França. En aquest sentit, i per les conseqüències que s’en derivaren, els serveis secrets francesos sempre el tingueren en un dels primers llocs de la llista d’estrangers a tenir "controlats".

L’eix "vigilància" sobre Companys ens permet establir tres categories en base a les intencions sobre les informacions susceptibles d’aconseguir. No sóc donat a categoritzar personatges, però el lector em permetrà que analitzi aquí dos Companys :

El Companys civil i polític, que aniria des del 1931 fins al 1939; (també el Companys "militar" que seria el de la Guerra Civil); i el Companys exiliat, perseguit i executat.

Dels dos Companys se’n pot treure centenars d’estudis, en molts casos necessaris. Però em limitaré a analitzar quin Companys correspon a cada informe policial francès o franquista en base a la seva vigilància. També voldria desmitificar –ja hi tornarem- el tema de delacions internes i pugnes i odis en el cas de la seva detenció. L’eix policial hispano-francès sempre va saber on es trobava l’expresident. Penso que pocs moviments se’ls devien escapar si jutgem els documents originals de la policia.

Durant la República i la guerra els documents policials de seguiment són detalls molts precisos sobre els seus moviments en sol francès. Els agents informaven dels horaris de tren i de les arribades de Companys a la frontera i després a la Gare de Lyon de Paris o altres. Dels seus moviments privats, com anar a comprar, els restaurants on menjava, quins teatres o cinemes visitava i, òbviament, amb quines persones s’entrevistava. En aquest sentit el serveis secrets de la Prefecture de Paris i de la Sûreté Nationale son ben explícits.

La documentació que més ens apropa al seu període convuls d’exili i persecució té a veure amb el anys convulsos dels canvis de règim a França i a Espanya. A partir de 1939 es consolidaven les relacions entre ambdós Estats ja a partir del reconeixement explícit per part de França del nou Estat de Franco en els acords Bérard-Jordana de febrer de 1939, un mes abans d’acabar la guerra. En aquests acords ja reapareixia la idea d’intercanvi d’informació sobre els exiliats polítics, el seu allunyament de la frontera pirinenca i els seu control sobre possibles activitats polítiques en contra d’Espanya i de França.

En aquest clima es va crear una comissió policial al voltant de la nova ambaixada de Paris i estès en xarxa en els consolats franquistes en territori francès. Una Comissió de Recuperació de béns (béns militars, valors, or, diners, obres d’art, etc.) que també ho fou de documents polítics i que acabà sent de persones. L’intercanvi d’informació policial, les col·laboracions entre agents d’un i altre país per perseguir exiliats republicans i la menaça d’esclat d’una gran conflicte europeu –o mundial- afavorí de manera inèdita el moviment d’aquests agents i les seves pràctiques repressives. Una comissió en el sí de l’Ambaixada espanyola, representada pel pronazi José Félix de Lequerica, establí que alguns agents funcionaris de policia havien de col·laborar amb agents francesos per a la vigilància i seguiment dels exiliats polítics dirigents, primer. A aquesta coalició d’agents de marcades idees i pràctiques feixistes se’ls hi afegiria, a partir de juny de 1940, una sèrie d’agents nazis i de la Gestapo alemanys que ja havien treballat a favor de Franco durant la guerra civil.

Els noms a retenir són tals com Antonio Barroso, José Ansaldo, Victor Druillet, Pedro Urraca, Manuel Coronado, Gerardo Caballero, Aparicio Monzón, Federeico Velilla, Ricardo Duque, De Saulnes i altres. En les operacions en sol francès sempre hi hagué agents espanyols acompanyant els francesos o els alemanys en zona ocupada. L’estiu de 1940 fou l’estiu de captures i extradicions. A partir del 22 d’agost el govern mexicà va pactar amb el govern francès de Vichy que les entregues i extradicions directes fossin aturades. Però alguns dirigents com Lluís Companys, Julián Zugazagoitia, Joan Peiró, Franciso Cruz Salido, Teodomiro Menendez, Cipriano Rivas Chérif i altres, no es lliuraren de la detenció i l’extradició cap a Espanya, on serien jutjats i executats o jutjats i condemnats a cadena perpetua i treballs forçats. Els casos d’exiliats que es pogueren salvar gràcies a la intervenció mexicana foren molts, tot i que pesava sobre ells el seguiment i les restriccions de residència i mobilitat en sol francès. Alguns dels que pogueren salvar-se foren Eduard Ragasol, Manuel Azaña, Ventura i Gasol, Portela Valladares, Alvarez del Vayo, Federica Montseny, Josep Maria Sbert, Nicolau d’Olwer,... i un grup de catalans que estaven refugiats als voltants de Niza, contra els quals Urraca i Druillet llançà, el mateix estiu una gran operació de detencions, entre els quals Josep Tarradellas, Antoni Escofet, Mariano Anso i altres. Durant les mateixes operacions de seguiment, detenció i interrogatori, a part de bloquejar tots els comptes bancaris dels detinguts, s’anaven ampliant les llistes amb nous noms. Un enllaç important dels agents a la frontera fou un tal Macias que havia estat Inspector general de fronteres amb al República i que es va pasar voluntàriament a treballar per a la comissió de recuperació.

L’agent que destacà per la seva implicació en casos de detenció i repressió fou Pedro Urraca que ben aviat seria captat com agent triple i treballà per la Gestapo amb el nom l’Unamuno inclòs com agent F101 i F7014 de la secció L/3 dirigida pel Sondenfuhrer Nottermann. Els serveis alemanys el descrivien així:

Colaborador con los altos cargos de Falange y con Gerardo Caballero, de la DGS, fue instruido en el cargo de agregado policial para ocuparse de los asuntos de los “rojos” en Francia por el general Ungría desde principios de los 40. Después del armisticio franco alemán, Urraca entró en contacto con los Services de Renseignements Allemands, estableciendo relaciones con altos cargos nazis como el coronel Knochen, jefe de la policía de información alemana en Paris, Zuchristian, jefe de la policía criminal alemana y los coroneles encargados de los “asuntos españoles”, Alisch y Aellian, que tenían la oficina en la Avenue Foch, número 98 en Paris. Por parte de la Gestapo, su contacto y colaborador era un tal Landsater”.

El maig de 1940, abans i tot de la desfeta de França, Urraca avisa Madrid que Companys serà conduit a La Baule (Bretanya) i explicita: “...y así al ex-Presidente Companys, le obligaran, dentro de unos días, a abandonar Paris, donde se encuentra actualment, para residenciarlo en La Baule, playa bien conocida, de donde no le permitiran moverse...”

Proba més del àmpli coneixement que tenia aquest –i altres- agents dels moviments dels líders republicans.

Una de les accions més destacades d’Urraca fou la detenció, interrogatori i conducció de Lluís Companys fins a la frontera d’Irun. De fet, quan Companys fou detingut a La Baule el 13 d’agost i conduit a la presó de la Santé sis dies després –el 19-, l’únic que va interrogar-lo fou l’agent Urraca l’endemà, el dia 20. Aquí podem reproduir part de l’informe que el mateix Urraca entregar als serveis centrals de Madrid:

“...Cuando llego a la Prisión, para entrevistarme con él, al día siguiente de su llegada, lo encuentro sumamente avejentado, mucho más que la última vez que le vi en Paris hace tres meses aproximadamente. Representa más de 60 y solo tiene 57 años.

Antes de declarar nada, me dice que pasa por una crises moral muy grande a causa de su hijo, que se llama Luis, con él, que estaba recluido en una Casa de Salud –por estar loco- cercana a Paris y que hacia el 10 de junio salió, en compañía de los demás asilados y, al llegar a La Chapelle, durante un bombardeo de la aviación alemana, desapareció sin que haya vuelto a saber nada más de él. La Casa de Salud donde se encontraba recluido se llamaba Labadie es Chatillon. Y padecía de manía persecutoria. [...]

Bajo el punto de vista político declara que abandonó España por no estar de acuerdo con el General Franco, al que ha combatido teóricamente, especialmente por medio de la propaganda. Que al llegar a Francia recibió algunos subsidios, escasos, por parte del SERE que al ver la actuación de NEGRÍN, que para nada quería ayudar a los refugiados catalanes, rompió con él, después de enviarle diversas cartas, que contenían conceptos muy duros, y pasó al JARE de PRIETO, que no casó hasta última hora de dar el subsidio a la Generalitat de Cataluña, como podrá vesre en los documentos que hayan podido encontrarse en los registros verificados en el JARE (efectivamente obran en poder del informador). […]

Al llegar a este punto se ve que no quiere ser muy explícito, sin duda por el mal comportamiento que últimamente tuvieron los refugiados catalanes contra él. […] Por último, que no sabe en absoluto dónde puede tener distribuido el dinero NEGRIN, el cual siempre a sido un hombre misterioso y desconfiado y que ya en la misma España, cuando era Presidente del Gobierno, no decía a nadie el lugar donde colocaba los fondos públicos. Que por ese y otros motivos, tuvo varias violentas conferencias con él, a las que ponía siempre término Negrín, diciéndole que si no estaba satisfecho, nombraría un Gobernador General de Cataluña…[…]”.

En aquesta declaració ja podem veure moltes de les accions de vigilància i repressió, així com la incautació de la documentació del mateix Companys per part d’Urraca. Suposadament tota la documentació es va enviar al Consolat espanyol de Paris i des d’allà a Madrid. Al Ministeri d’afers estrangers on encara no han localitzat –o inventariat- tot el fons del consolat espanyol, d’una importància primordial per poder estudiar aquest i altres assumptes (llanço una explícita denúncia a la situació antidemocràtica de l’accés a documents d’aquest tipus en arxius públics).

Sobre la detenció que ha estat publicada en diverses obres, a destacar el text de Josep Benet, el que és interessant és però que els serveis secrets francesos ja van emetre automàticament un informe –dipositat als arxius de la Policia de Paris- sobre la detenció i la situació de l’expresident, detallant la situació sobre el seu fill Camil Companys que tant turmentà al President els darrers dies de la seva vida, la detenció del seu nebot també Francesc Ballester, el seu metge Anguera de Sojo i la seva conducció a Paris. Com és sabut, entre el 26 i 27 d’agost fou counduit fins a la frontera pel mateix Urraca el qual li feu la famosa foto inèdita, última que tenim sobre Companys.

L’objectiu polític d’afusellar l’expresident ja havia estat planejat feia temps per la cúpula de Franco, però les negociacions definitives tingueren lloc en aquells quinze dies d’agost, on hi intervinegueren el José Finat i Escribà de Romaní –Conde de Mayalde-, Félix de Lequerica, Cristobal del Castillo i el coronel Rudolph per part alemanya. La decisió final fou presa imperativament per Serrano Suñer que va manar a Mayalde y Cristobal del Castillo que signés l’ordre de trasllat en mans d’Urraca i del seu homònim francès, Victor Druillet.

En aquest sentit i sobre el cas Companys el teixit de col·laboració entre les policies franquista, alemanya i francesa fou flagrant i contundent. No calgueren delacions, ni especulacions sobre conflictes interns. Companys estava en una situació administrativa de “Residència fixa obligatòria” i com hem vist feian anys que estava vigilat. La màxima responsabilitat fou doncs de l’Estat espanyol i del seu ojectiu màxim, doblegar i destruir els seus enemicas polítics més enllà, fins i tot, de les seves fronteres. Un detallat estudi dels agents que exerciren repressió durant aquest període i més enllà –fins els anys 80 en el cas d’Urraca- ens permet de dibiuxar un univers on Espanya jugà una guerra bruta camuflada de neutralisme. Alguns, com Urraca i Velilla, foren perseguits pels serveis secrets aliats, però mai afectats. Urraca fou condemnat a mort per un tribunal de Paris el 1948. Però l’Espanya de Franco el salvà i el destinà a noves missions secretes, aquest cop i durant trenta anys a Bèlgica. Occident obrí ràpidament els braços a una dictaduran anticomunista, catòlica i geoestratègica que seguí matant fins al final.

Tan sols recordar que la repressió contra Companys no acabà amb la seva mort. La setència de mort instruïa també un expedient de responsabilitats polítiques que condemnà “als seus hereus i representants legítims, així com els béns mobles, metàl·lics i efectes personals” a ser incautats i embargats. Indult que no arribà als hereus, dona i filla, fins el 1966.

La història de l’expresident i de l’entorn de la repressió a la que fou sotmès té una projecció sobre la nostra memòria col·lectiva però també sobre el drama de la nostra dèbil democràcia, tant cínica a l’hora de condemnar els crims del franquisme, quan com hem vist, alguns països ja fa 70 anys que van actuar contra els seus directes repressors.