Selecciona Edició
Connecta’t

La construcció de Lluís Companys

El president afusellat avui fa 75 anys va treballar per esdevenir un símbol que va esclatar en el moment de la República

Lluís Companys, amb batí i envoltat de membres del govern català, a la presó de Madrid el 1935, en una imatge inèdita que recollirà el llibre "Lluís Companys. Una vida en imatges", que publicarà pròximament Base. Ampliar foto
Lluís Companys, amb batí i envoltat de membres del govern català, a la presó de Madrid el 1935, en una imatge inèdita que recollirà el llibre "Lluís Companys. Una vida en imatges", que publicarà pròximament Base.

Lluís Companys va apostar, des de ben aviat, per esdevenir símbol representatiu de determinades reivindicacions socials. En conseqüència, va voler construir-se una imatge d’acord amb les estratègies que exigia la nova política de masses que es va imposar a principis del segle XX. La seva activitat periodística intensa és la manifestació més concloent d’aquesta preocupació, i fins que va ser elegit president de Catalunya el gener de 1934, va modelar la seva imatge pública a partir de dos elements prioritaris: l’obrerisme i el catalanisme.

La seva implicació com a defensor dels interessos obrers era indubtable i li calia donar-la a conèixer. A la dècada de 1910, el diari La Lucha va constituir un bon amplificador dels seus mèrits i d’un discurs explícitament revolucionari. A això va agregar, a partir de l’assassinat del seu amic Francesc Layret el 1920, la difusió de la idea que n’era l’hereu, un argument que va repetir amb reiteració la resta de la seva vida. En un sentit similar, la participació de Companys en la fundació de la Unió de Rabassaires (1922) i la direcció que exercí de la revista portaveu de l’entitat van ser importants, i s’hi van arribar a publicar articles que el presentaven com “una mena de Messies per a la gent que treballa la terra amb generositat i desinterès”. L’altra cara de la moneda van ser les crítiques que el qualificaven com un simple demagog irresponsable, tal com va fer en ocasions la publicació satírica El Be Negre, on un Companys caricaturitzat podia exclamar: “El problema rabassaire m’entusiasma; el visc i en visc. Viva Espanya!”.

Wl “Viva Espanya” de la cita anterior fa referència a la polèmica existent sobre el catalanisme més o menys sincer de Companys. Una qüestió que va acabar barrejada amb les negociacions difícils de l’Estatut de Catalunya de 1932, el seu nomenament posterior com a ministre de Marina i certes declaracions ambivalents. En aquest tema Companys va seguir una estratègia que buscava compensar els retrets rebuts, sovint ben injustos, i sobretot a partir de 1931 oferí des de les pàgines del diari La Humanitat —fundat per ell mateix— un perfil encara més catalanista. I cal afegir el propòsit insistent que va tenir Companys de presentar-se com a hereu de Francesc Macià, de qui no es podia qüestionar el catalanisme, i alhora treure significació a les topades que havien tingut: “Proclamo ben alt la meva fidelitat a Macià. Macià és Catalunya. Jo seré sempre lleial a les aspiracions de Catalunya”.

A més a més, des de les plataformes que controlava va intentar contrapesar les maledicències que perjudicaven la seva imatge, com el suposat desig d’acumular càrrecs o l’escàndol de l’afer Bloch, relacionat amb la maniobra especulativa d’un financer francès.

Què en queda de tot plegat? Un personatge més interessant que el simple “president màrtir” i que ens explica més bé la dinàmica de la Catalunya del primer terç del XX. Abans de ser president, el capital simbòlic acumulat per Companys l’havia situat en una posició política privilegiada, ell mateix acabaria apareixent com l’hereu d’unes legitimitats anteriors (Layret i Macià) que molta gent del seu entorn no gosava ni discutir. L’ús que Companys va fer d’aquestes referències indica que era conscient del seu impacte, de manera que avui dia potser seria més profitós reconèixer-lo no sols com a símbol patriòtic sinó també com un símbol de les principals divisions ideològiques i socials de la Catalunya contemporània.

Josep Maria Pons i Altés és professor de la Universitat Rovira i Virgili i autor del llibre Lluís Companys, els orígens d’un símbol (Consell Comarcal de l’Urgell, 2005).