Selecciona Edició
Connecta’t
marginàlia

Nostàlgia del francès

Avui la llengua amb voluntat universal és l’anglès, mal après gràcies a la música pop, rock i rap

A la cultura francesa hi ha, en aquests moments, almenys dos homes de lletres que propugnen —és una cosa que passa cada tant— un retorn als mètodes d’estudi literari clàssics, i a la literatura clàssica ella mateixa. L’un és Antoine Compagnon, de qui ja hem parlat a bastament en aquesta secció; l’altre és Marc Fumaroli, que va fer bona amistat amb el malaguanyat Jaume Vallcorba, al qual va confiar l’edició de quasi tots els seus llibres publicats a França. Per als acadèmics ancorats encara en els mètodes de l’estructuralisme i la semiòtica —mètodes que només van servir per fer pròsperes les Éditions du Seuil, però que es van mostrar ineficaços i fal·laços en l’ensenyament universitari de la literatura—, aquest retorn a la crítica filològico-històrica o senzillament perspicaç i intel·ligent els ha aixafat la guitarra —perquè la narratologia, que és com quasi res, els havia estalviat durant dos o tres decennis haver-se de preocupar pel sentit i el valor d’un text en prosa. Per als mateixos, és a dir, aquells que consideren la literatura només des d’un punt de vista sincrònic, el mètode de Fumaroli els desbarata igualment les estratègies, perquè s’ha d’haver llegit i estudiat molt —Sainte-Beuve també ho va fer, i la seva crítica és més meritòria que el que es desprèn de la crítica que en va fer Proust— i s’ha d’haver visitat molts arxius nacionals i internacionals per poder posseir aquesta cartografia europea de la literatura, que és l’actiu principal de tot historiador i de tot comparatista.

Ha sortit fa poc un llibre de Fumaroli, de gran valor, documentat com tots els seus, magníficament posat en castellà per José Ramón Monreal, que es diu Cuando Europa hablaba francés. Extranjeros francófilos en el Siglo de las Luces (Barcelona, Acantilado, 2015). No és un llibre per al divertissement pascalià, ni molt menys, però farà les delícies d’aquells que, posseïdors ja d’una edat certa, van estudiar al col·legi llengua francesa, i no anglesa, que és el que ara s’estudia pertot i de qualsevol manera. En aquell temps, que recordo amb nostàlgia, hi havia, és clar, una senyoreta Calvet que, sense saber francès, l’ensenyava, i ens feia repetir frases com aquesta: “À la rue d’Aribó[ARIBAU], je me prends un cafetó”; però també hi havia l’inefable Monsieur Arch, les sabates del qual lligàvem, per a ensopegada seva, a una pota de la cadira, i el quasi personatge de Jacques Tati, Monsieur Meunier —els suposo difunts tots tres—, que conduïa el primer Citroën Pato que es va veure a Barcelona.

I és que el francès era una llengua estrangera que quasi no ho era i que ens preparava per fer el salt a una Europa que ens semblava igual que casa, però amb més urbanisme i més urbanitat, i que oferia, a Ceret, pel·lícules marranes, invisibles en territori nacional. Fumaroli demostra una evidència: de la mateixa manera que la llengua comuna d’Occident —la koiné— va ser el llatí fins ben entrat el segle XVIII, gràcies a l’Església i a la romanització, i igual com el grec es va mantenir a l’Imperi d’Orient fins a la presa de Bizanci pels turcs, l’any 1453, i d’allà va passar a l’altre Imperi mercès als humanistes —sense aconseguir el que havia aconseguit Marc Aureli a Roma—, de la mateixa manera l’anglès és ara, per molt que el critiquessin tots els francesos de toga i aristòcrates de bon gust entre els segles XVI i avui dia, la llengua comuna de mig món. No és una llengua bona —perquè, per ell mateix, l’anglès és una llengua empirista, de sintaxi bellugadissa i lèxic poc exacte—, però és la que ara es parla: malament, si no t’han educat a Eaton, és clar.

La paraula clau per entendre les diferències entre el francès i l’anglès com a llengua amb voluntat d’universalitat resideix, primer, en el fet que el francès es va imposar per la via diplomàtica i de la haute conversation, mentre que l’anglès s’ha imposat, abans que res, gràcies a la música pop, rock i rap, i tota la que es vulgui, menys la clàssica, que sempre va fer servir, sobretot, l’italià (de Monteverdi a Puccini) i l’alemany (fins a Strauss i Schönberg); i segon, en el fet que el francès posseïa un style que no posseeix la llengua anglesa.

Ara tothom parla anglès sense haver llegit Shakespeare, mentre que, temps enrere, no llunyà, no hi havia batxiller de França que no sabés de memòria, almenys, la faula de La Fontaine sobre la cigala i la formiga. Aquests, jo els agafava en autoestop quan anava a París; els altres, no. Deia: “La cigale ayant chanté tout l’été...”. Només calia que els autoestopistes diguessin els versos següents: “Se trouva fort dépourvue quand la bise fût venue”. Llavors, amunt i a París!