Selecciona Edició
Connecta’t

Carta a la mare?

El Hachmi té el valor afegit d’enriquir amb vigor nou les lletres catalanes

Najat El Hachmi
Najat El Hachmi

A La filla estrangera, premi BBVA Sant Joan 2015, Najat El Hachmi (Beni Sidel, Marroc, 1979), torna a internar-se en els conflictes que generen la immigració, la necessària voluntat d’integrar-se en el lloc d’arribada i el lligam entre pares i fills, però així com a L’últim patriarca (2008) l’atenció se centrava en el pare desvagat, arbitrari i violent, aquí la mirada es desplaça cap a la mare ingènua, tímida i vergonyosa per tradició. En tots dos casos el lector hi troba una filla protagonista que busca el seu espai enmig del xoc de cultures on s’instal·la, que dubta sobre la conveniència de l’emancipació psicològica i física, que pateix una crisi de consciència i, sobretot, que s’acaba construint una identitat nova a través de l’escriptura forjada amb la llengua adoptiva: “Quan en vaig tenir prou, de plorar, vaig decidir escriure”. A L’últim patriarca, El Hachmi reinterpretava la impetuositat feroç i la rudesa de Solitud, la desorientació desvalguda de la Colometa de La plaça del Diamant; a La filla estrangera, a part d’identificar-se amb els versos més repetits i banals de Maria Mercè Marçal, la protagonista assumeix com a pròpia la frase que enceta Aloma —“L’amor em fa fàstic”—, i no és casual l’impacte que li produeix la lectura de Ramona, adéu, la novel·la on Montserrat Roig recupera el seu propi passat per entendre’l, acceptar-lo i deixar-lo definitivament enrere. Al cap i a la fi, més enllà de l’exotisme i de la sociologia sobre la immigració magribina, és el mateix que El Hachmi narra aquí amb dinamisme i contenció.

LA FILLA ESTRANGERA

Najat El Hachmi
Edicions 62
216 pàgines. 20 euros

D’entrada, el lector agraeix que La filla estrangera, a pesar de la fotografia de la portada, no sigui una obra ètnica en el pitjor sentit de la paraula, que no sucumbeixi a la temptació d’armar una història sentimental farcida de tòpics per reflectir l’abisme de costums i conviccions entre els membres d’una cultura i els de l’altra, que l’anecdotari protagonitzat pels personatges transcorri naturalment dins de la versemblança. Les ambigüitats i les contradiccions que la població del país manté amb els immigrants —acceptats, però no acceptats—, les ambigüitats i les contradiccions que els immigrants mantenen amb la població del país —integrats, però no integrats—, els privilegis masculins, el poder a l’ombra de les dones sobre l’ordre familiar, la paràlisi del dubte dels fills a pesar de la seva voluntat de prosperar segons una nova idiosincràsia, les vacil·lacions de la identitat quan es viatja a la terra natal, tot apareix aquí descrit amb prou subtilesa i flexibilitat com per convertir-se en una perfecta absència de sistema: El Hachmi no assigna a la novel·la la feina de confirmar el que ella ja sap, sinó de descobrir el que ignora. I el que ignora és el que no pot traduir a la seva nova llengua, el pensament de la seva mare articulat segons els codis del seu origen rifeny i expressat a través d’una altra llengua, l’amazic, exclusivament oral. La protagonista de La filla estrangera emprèn el relat del seu testimoni com si fos una pausa en el curs del temps per transformar la informació sobre el seu passat cultural i moral en una experiència pròpia que s’haurà de convertir en un coneixement útil per alliberar-se individualment. La filla estrangera és una carta d’adéu a la mare i al que representa ella, escrita des de la voluntat de “fer-li justícia”: “escriuria la seva història i així podria ser jo sense ser per ella però també ser jo sense ser contra ella”.

El Hachmi no troba l’equilibri més pertinent per aconseguir la cohabitació entre l’afany de documentar la vida dels immigrants a Vic i la pulsió narrativa —sobretot en el primer tram de la novel·la, quan s’hauria de fixar més fèrriament l’abast del conflicte amb la mare—, i al lector potser li hauria agradat que fossin més minucioses les pàgines dedicades a la quotidianitat del matrimoni de la protagonista amb el seu cosí. Però també és veritat que la narrativa d’El Hachmi posseeix el valor afegit d’enriquir amb un vigor nou la literatura i demostrar que les noves constel·lacions que componen la geografia de la novel·la són variades i mutants: al cap i a la fi, a la literatura anglesa qui va dinamitar els llocs comuns i els clixés de la casa de camp i el majordom va ser el japonès Kashuo Ishiguro.