Catalunya no era un oasi

Una atapeïda xarxa de mites incontestables ha servit com a matalàs eficaç de l'aposta secessionista. Gairebé tots es resumeixen en dos mandats: la supremacia d'allò nostre i la inferioritat de la resta.

La supremacia pròpia s'ha construït sobre el presumpte més cosmopolitisme de les nostres elits universitàries, quan un dels estàndards útils per mesurar-ho, el domini d'idiomes —singularment, l'anglès—, ens relega després de territoris com Euskadi, Navarra o Madrid.

O sobre el superior grau d'europeisme, basat sobretot en la història —del contuberni de Munic al Manifest de les 13 entitats (14/7/1972)—, però oblidadís d'una infèrtil realitat actual: dels 150 experts nacionals destacats que Espanya manté a les institucions europees (el que beneficia mitjançant l'intercanvi cultural-professional a les nostres administracions), no hi ha actualment ni un sol català, i en els anys recents, amb prou feines un o dos.

La inferioritat de la resta s'apuntala en la persistència del grau més baix de desenvolupament econòmic del sud. De vegades això s'imputa (de manera racista) a una presumpta vagància congènita i falta de “qualitat” humana (com en el famós i en algun passatge vomitiu llibre de Jordi Pujol, La immigració, problema i esperança de Catalunya, Nova Terra, 1976). I es combina amb l'atribució d'una addicció dels miserables a les subvencions que transfereixen les comunitats riques, considerades del tot ineficaces.

Aquesta percepció xoca amb les dades econòmiques, concretament amb el fet que Andalusia i Extremadura van registrar fins a la crisi un vertiginós procés de convergència econòmica amb la mitjana espanyola. A diferència del Mezzogiorno, sempre estancat respecte a la mitjana italiana.

La inferioritat de la resta s'apuntala en la persistència del grau més baix de desenvolupament econòmic del sud

O se sustenta en el menyspreu a l'Administració central, justament criticada pel seu excés de burocratisme... gairebé calcat per l'autonòmica: per exemple, el conveni col·lectiu de TV3 és una pràctica fotocòpia del de TVE. Amb l'agreujant que la Generalitat va experimentar el benefici de reinventar-se de nova planta, mentre que Madri-T (amb te final) pateix el llast d'estar aquí des dels dies més remots i arrossegar tots els defectes acumulats per al·luvió.

La irritació amb els alts cossos d'elit (advocats, economistes i tècnics comercials de l'Estat, alts càrrecs del Banc d'Espanya, diplomàtics, inspectors d'Hisenda...) és un efecte combinat de la ignorància catalana sobre el seu funcionament; el complex d'inferioritat sobre unes capes superiors del funcionariat més ben preparades que les autonòmiques; i de la mirada altiva del senyoret privat (en realitat formatat com a botiguer) sobre el treballadoret públic... que segueix tenint la paella de l'expedient pel mànec de la signatura.

El més eficaç de tots els mediocres mites nacionalistes ha estat el de l'existència d'un suposat oasi català, un feraç espai lliure del desert de la corrupció, de la intolerància, i de l'autoritarisme... espanyols.

La ximpleria d'aquesta llegenda es conjura recordant que el saqueig del Palau de la Música no té res a envejar al cas Gürtel (corrupció). Que aquí es tolera un director de Catalunya Ràdio mentre sigui pelegrí de Convergència, però si és d'Unió se'l liquida en vígilies electorals (intolerància). I que el poder autonòmic posa de continu la seva potestas per sobre de la llei, fa xantatge amb les seves competències institucionals als socis/rivals per unificar llistes (sota pena de no convocar el 27-S) i suborna/subvenciona mitjans amb diners públics amb un arbitrarisme descarat i incontrolable (autoritarisme).

L'estultícia de l'oasi es complementa amb una altra de tast intel·lectual similar però argumentació inversa, fabricada sobretot pels mitjans centralistes de la vila i cort: la presumpta covardia i submissió dels, genuflexos, periodistes catalans.

Com hem recordat en l'aniversari de l'edició digital catalana d'aquest diari (Periodisme mesell?, 6/10/2015), són els lectors els jutges d'apel·lació sobre aquest tema. Segurament els addictes a aquestes pàgines recordaran on van llegir les principals informacions sobre els casos del pujolisme (Planadesmunt, Banca Catalana, CARIC, Estevill, Turisme, Pallerols, Adigsa, ITV, Palau) i altres diversos (Pretòria, Mercuri, Associació Catalana de Municipis, la màfia russa, Hisenda...)

Amb aquella ignorància es va teixir el cistell del fals oasi enarborat pel patriotisme oficial català. Fet diferencial: almenys, els corruptes de Gürtel no robaven en nom d'una Gloriosa Nació Espanyola.