Selecciona Edició
Connecta’t

Despenalitzar la política

Malgrat les pressions de Mas, el TSJC ha de distingir desobediència de delicte

Cartells en reivindicació d'"independència" i "desobediència" a Barcelona, durant la concentració del 13 d'octubre després de les declaracions com imputades d'Ortega i Rigau davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC).
Cartells en reivindicació d'"independència" i "desobediència" a Barcelona, durant la concentració del 13 d'octubre després de les declaracions com imputades d'Ortega i Rigau davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC). EFE

És tan negatiu l'intent de judicialitzar la política com inconsistent la temptativa d'obstaculitzar políticament una decisió judicial. Dit d'una altra manera: qualsevol invasió de l'àmbit executiu pel judicial, o al revés, condicionar els jutges a força de mobilitzar-se sota les finestres dels seus despatxos, falta al respecte a la independència i separació de poders en una democràcia liberal.

Aquests principis, que haurien de ser obvis, no sembla que ho fossin pel Govern en la seva obstinació contra una —d'altra banda deslleial— maniobra d'esquivar la legalitat per part del Govern català, el 9-N de 2014, quan va desobeir el Tribunal Constitucional que havia prohibit un “procés participatiu” o succedani de referèndum per la independència. Ni tampoc pel Govern en funcions d'Artur Mas, que busca una altra vegada, mitjançant inacceptables pressions de carrer contra el més alt tribunal català, capitalitzar aquella equivocació i erigir-se en víctima creditora de compassió popular a la recerca de capital polític per reeditar la seva presidència.

Si aquesta última maniobra no fos preocupant, seria patètica. Calca el rebombori organitzat pel seu antecessor Jordi Pujol el 1984 contra la querella de la fiscalia pels seus tèrbols moviments en el cas Banca Catalana, que va incloure un conat violent al mateix Parlament contra el cap de l'oposició, el socialista Raimon Obiols. Aquell episodi, i les pressions als magistrats —incloses les ajudes de l'advocat de Pujol, Piqué Vidal, després condemnat per corrupte— van impedir durant dècades que els catalans coneguessin el caràcter mentider greument corrupte del pujolisme.

Qui desitgi reeditar aquella maniobra de desestabilització judicial, que repeteixi crits, insults i altres desaforaments, com la identificació de Mas amb el president vilment assassinat fa 75 anys, Lluís Companys, després de ser lliurat a Franco per la Gestapo. Ni la brega contra els jutges ni aquesta extemporània identificació victimista Mas-Companys, que apel·la a una abusiva banalització del franquisme, servirà per res més que per posar en dubte els seus protagonistes.

Tot això no impedeix recordar, com ha anat sostenint aquest diari, que la indubtable pressió del Govern espanyol perquè la fiscalia es querellés contra Mas va ser un error majúscul, amén d'un abús polític.

Una altra cosa és que, presentada la querella, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya hauria d'actuar coherentment i obrir la investigació. Pel mateix motiu, les raons jurídiques (política apart) i una àmplia jurisprudència susciten dubtes sobre el caràcter presumptament delictiu de la desobediència efectivament comesa per Mas. Convindria més que mai que el tribunal les ponderés al detall; i si no constata una evidència de culpa fora de tot dubte, apel·lés al caràcter garantista del dret penal i actués en conseqüència, arxivant el cas. Pel bé de la seguretat jurídica, com més aviat millor.