Selecciona Edició
Connecta’t

El cinema fantàstic i de terror també és cosa de noies

El Festival de Sitges serveix d’aparador de les cineastes que estimen el gènere

Fotograma de 'The invitation', de Karyn Kusama.
Fotograma de 'The invitation', de Karyn Kusama.

Ja fa anys que les cues del Festival de Sitges van deixar de ser reducte de colles d'adolescents i joves per abraçar l'heterogeneïtat: nois i noies, tot tipus d'edats, famílies, espectadors fanàtics dels zombis i públic que busca pel·lícules que aportin alguna cosa més que el simple ensurt. A pantalla ja es veuen heroïnes, dones amb caràcter, fins i tot personatges dels quals no importa el gènere perquè el fonamental és el que fan. O sofreixen. O pateixen, fets molt habituals en les pel·lícules de Sitges. Només faltava que també hi haguessin directores que fossin les responsables d'aquestes històries, i sembla que alguna cosa està canviant.

El cinema és una indústria masclista. Des de fa uns anys, les cineastes han declarat una lluita contra aquest fet. Al certamen de Canes del 2014 –el seu concurs només l'ha guanyat una dona, Jane Campion, en les seves set dècades d'història– es va produir tant enrenou que aquest any l'organització havia creat unes jornades per debatre el paper de la dona al cinema. A Sitges les coses han anat d'una altra manera. En la passada edició, Goodnight Mommy, Babadook o A girl walks home alone at night van obrir els ulls al públic: eren obres potents realitzades per dones. "Babadook és la mirada més elaborada dels últims temps sobre la maternitat", assegura Desirée de Fes, crítica de cinema, autora de múltiples publicacions sobre el cinema de terror i coordinadora del llibre que el festival ha editat sobre Seven, el film al qual es ret homenatge en aquesta edició. "Sempre hi ha hagut directores de sèrie B als Estats Units, per exemple, i evidentment sempre darrere dels grans creadors del gènere hi ha hagut ajudants i tècnics dones. Però ara ja hi ha realitzadores, cada vegada més". De Fes té clara la raó: "S'han trencat els tabús del gènere. El cinema fantàstic i de terror no serveix per fer ensurts, sinó que els seus directors aprofiten per explicar més coses, i això ho fa més atractiu per a les realitzadores, que de sobte troben un nou camp per arribar amb les seves històries a un públic diferent".

Imatge d''Evolution', de Lucile Hadzihalilovic.
Imatge d''Evolution', de Lucile Hadzihalilovic.

A Sitges la secció Noves Visions One s'obre amb La novia, de Paula Ortiz, una adaptació de Bodas de sangre, de Federico García Lorca. El mateix apartat es clausurarà amb Evolution, de Lucile Hadzihalilovic, guanyadora de dos premis al certamen de Sant Sebastià. Allà, en una entrevista a aquest diari, Hadzihalilovic explicava: "No vaig trobar cap manera millor per parlar de la maternitat, de certs perills de la ciència i de la malaltia que portar el meu guió al terreny fantàstic. Et permet transitar per camins que una pel·lícula més realista no acceptaria". De Fes puntualitza una possible conseqüència: "Que algunes directores indaguin de manera tan brillant en la maternitat no vol dir que un director no ho pugui fer. I al seu torn, les dones al cinema per sort no es limiten als temes més femenins".

En la mateixa secció, en l'apartat Plus, la japonesa Lisa Takeba presenta Haruko’s Paranormal Laboratory, i es pot veure Blind Sun, de Joyce A. Nashawati, sobre una onada de calor a Grècia. En el concurs, una de les pel·lícules que més ha agradat fins avui ha estat The invitation, thriller de la directora i guionista nord-americana Karyn Kusama, la responsable de Girlfight, Aeon Flux i El cos de Jennifer, i que ha construït una intriga sobre sectes i pèrdues sentimentals, que transcendeix el gènere per apuntar a fanatismes religiosos, i en un prodigiós final, assenyalar –cadascú ho interpreta com vol– a la Cienciologia. I de clausura del festival, l'apocalíptica Into the forest, de Patricia Rozema, amb dues grans actrius emergents: Ellen Page i Evan Rachel Wood. Han arribat per quedar-se.